Diari de tres voluntaris al cor de l’Amazònia
Dia de 29 hores, dos continents, dues realitats…
Resulta difícil definir aquest intens primer dia de viatge. Avui, a les 6:00 h, ens hem acomiadat de la nostra ciutat per iniciar l’aventura que ens esperava. Cinc canvis d’hora després, a les 15:20 h, hem arribat a Brasília.
En aquestes primeres hores al continent americà he comprès que, per molts advertiments que rebis, és impossible preparar-se del tot per al xoc cultural que comporta canviar de continent: el desconcert de trobar-se en una terra estranya, amb una llengua i uns costums tan diferents dels nostres.
Enmig de tantes diferències, ha estat especialment bonic assistir a una missa en el Santuari Don Bosco, on hem pogut experimentar que l’eucaristia i la litúrgia són un gran mitjà de germanor entre els catòlics, capaç de transcendir impediments lingüístics i culturals.
Martí Coll, Brasília
Brasília a peu: pregària, ciutat i Amazònia
El dia d’ahir va començar d’una manera senzilla i profunda: abans d’esmorzar, vam resar Laudes a la petita capella que hi ha dins la casa dels Focolars, on ens estem allotjant aquests dies. Després vam compartir l’esmorzar amb en Claret un membre de la comunitat, que fa quaranta anys que forma part del moviment dels Focolars i que, d’aquí a pocs dies, serà ordenat capellà.
Tot seguit vam sortir a descobrir Brasília a peu. Vam caminar molt, però cada passa ens permetia conèixer una mica més aquesta ciutat tan diferent, pensada, oberta i plena d’espais immensos. La primera parada va ser el Santuari de São João Bosco, un lloc realment impressionant. Sant Joan Bosco, conegut com a pare i mestre de la joventut, va dedicar la seva vida a educar i acompanyar els joves, especialment els més necessitats, i aquesta mirada d’esperança es podia sentir dins aquell espai tan especial.
Després vam continuar fins al mirador de la Torre de TV de Brasília i vam baixar pels jardins de Burle Marx, fins arribar a la Biblioteca Nacional, el Museu Nacional de la República i la magnífica Catedral Metropolitana Nossa Senhora Aparecida. La catedral, obra d’Oscar Niemeyer, sorprèn per la seva forma moderna i lluminosa: sembla que s’obri cap al cel, amb les seves columnes blanques i els vitralls que omplen l’interior de color i silenci.
Vam seguir caminant pels ministeris fins arribar a la Praça dos Três Poderes, un dels espais més simbòlics de la capital, on es troben representats els tres poders de l’Estat brasiler. Allà vam donar per acabada la ruta i vam tornar cap a la casa dels Focolars, cansats però contents d’haver pogut descobrir tants racons de Brasília.
Al vespre vam celebrar missa amb la comunitat dels Focolars i amb gent d’allà. La va presidir mossèn Cinto, juntament amb en Claret. Va ser bonic acabar el dia de la mateixa manera que l’havíem començat: pregant i compartint la fe amb persones que, tot i venir de realitats diferents, ens feien sentir acollits.
Després vam anar a sopar amb en Cleiton, funcionari del Ministeri del Medi Ambient, que treballa en temes relacionats amb l’Amazònia i que també era a la casa dels Focolars. Ens va explicar moltes coses sobre Brasília, però sobretot sobre la importància i el valor profund del bosc amazònic. A través de les seves paraules vam poder entendre que l’Amazònia no és només un gran espai natural, sinó un lloc ple de vida, de misteri i d’una importància immensa per al Brasil i per a tot el món. No sabria resumir tot el que ens va compartir, però sí que podem dir que va ser una conversa que ens va fer mirar l’Amazònia amb uns altres ulls i prendre més consciència de la necessitat de protegir-la.
Va ser un dia llarg, ple de camins, trobades i descobertes. Brasília ens va mostrar la seva arquitectura, la seva fe i també una porta oberta cap a l’Amazònia, que ben aviat coneixerem més de prop.
Eloi Terricabras, Brasilia
Camins de Goiás, aigua viva i una missa entre cascades
El dia d’avui ha començat aviat, amb un esmorzar de menjar típic del Brasil que ens ha donat energia per afrontar una jornada que acabaria sent llarga, intensa i plena de descobertes. Després d’esmorzar hem anat a la Paróquia São Camilo de Léllis on ens esperava en Claret, que ens ha acollit amb molta amabilitat i ens ha deixat un cotxe per poder visitar, durant tot el dia, les afores de Brasília.
Hem sortit en direcció a Pirenópolis, però abans d’arribar-hi hem fet una primera parada al Salto de Corumbá, un espai natural conegut per les seves aigües, els seus salts i les seves cachoeiras, que en català vol dir cascades. Allà hem fet una petita excursió d’una hora i ens hem pogut banyar enmig d’un paisatge preciós, envoltats de natura i amb la sensació d’estar començant a descobrir un Brasil més verd, més tranquil i més profund.
Després d’aquesta primera experiència, hem continuat el camí fins a Pirenópolis, ja a l’estat de Goiás. Només arribar-hi, el poble ens ha sorprès molt. El primer que hem visitat ha estat la Igreja Matriz Nossa Senhora do Rosário, una de les esglésies més emblemàtiques de la ciutat i un dels seus grans símbols històrics. Amb la seva façana blanca, les portes i finestres blaves i la seva presència al centre del poble, ens ha ajudat a entendre de seguida el caràcter colonial i religiós d’aquest lloc.
Tot seguit hem passejat pel poble. Pirenópolis és un lloc amb molt d’encant: carrers empedrats, cases baixes de colors clars, teulades vermelloses, finestres de fusta i façanes senzilles però plenes de vida. Té aquell aire de poble antic que convida a caminar sense pressa, a mirar els detalls i a deixar-se portar pel ritme tranquil dels seus carrers.
Després de dinar, hem anat cap a les cachoeiras Bonsucesso. La caminada fins allà ha durat uns trenta minuts, i durant el recorregut hem anat trobant fins a sis cascades, cadascuna amb el seu paisatge i el seu encant particular. Ens hem banyat a la sisena, que per mi era la més bonica de totes: un espai de pau, d’aigua fresca i de natura viva.
Quan ja tornàvem, hem parat a la primera cascada, i allà mossèn Cinto ens ha celebrat una missa enmig d’aquell paisatge meravellós. Va ser un moment únic. Sentir la missa envoltats d’aigua, arbres i silenci ens va fer viure la fe d’una manera molt especial, com si tota la natura també formés part d’aquella pregària.
Finalment, després d’un dia molt llarg però molt complet, hem tornat cap a Brasília. Ens enduem el record d’un dia ple de camins, banys, converses, paisatges i aprenentatges viscuts. Un dia que ens ha ajudat a conèixer una mica més la bellesa del Brasil i també a descobrir com, de vegades, Déu es fa present en els llocs més inesperats.
Eloi Terricabras, Brasilia
Els camins de Déu també passen pels imprevistos
Avui concloem la nostra estada a Brasília. Per acomiadar-nos d’aquesta ciutat tan peculiar com fascinant, hem aprofitat per visitar els últims monuments pendents: el monument a JK, dedicat al president Juscelino Kubitschek, impulsor de la construcció de la capital; un museu singular que explica la seva vida i obra; i el llac Paranoá, un indret idíl·lic que reflecteix la comunió entre natura i civilització.
En aquestes darreres hores també hem tingut l’oportunitat de visitar el Ministeri de Medi Ambient gràcies a l’amable invitació del Clainton. Aquesta experiència m’ha permès contemplar la ciutat des de la perspectiva dels milers de funcionaris públics que li donen vida. Mirant enrere, em sento orgullós de constatar com la meva visió de Brasília i del Brasil en general s’ha enriquit des que hi vaig arribar. Tot això ha estat possible gràcies als testimonis de les persones que hem conegut i a les realitats que hem observat en primera persona.
A les 22 h ens dirigíem a l’aeroport, agraïts per l’immillorable acolliment de la comunitat focolarina de Brasília, una comunitat de germans que m’ha transmès un profund sentit de fraternitat, fe i plenitud. En aquell moment no érem conscients que el viatge que començàvem cap al cor de l’Amazònia s’allargaria més del previst. Just abans de l’enlairament, ens van comunicar que hi havia hagut una incidència tècnica a l’aeroport de Santarém. Després de dues llargues hores d’espera, ens van informar que el nostre vol no sortiria fins a les 10:50 de l’endemà.
Com si no fos prou, l’Alan i l’Eloi van començar a trobar-se malament a causa d’algun aliment ingerit. Tot i així, res d’això va impedir que finalment arribéssim a Santarém a les 13 h. Veure per primer cop la immensa massa d’aigua de l’Amazones des de la finestra de l’avió em va impressionar profundament i em va recordar fins a quin punt la natura pot desbordar qualsevol expectativa preconcebuda. Els nervis i les emocions bateguen a flor de pell mentre veiem com el nostre destí s’acosta cada hora més. Tanmateix, el dia d’avui ens ha recordat que, per molt que intentem tenir-ho tot sota control, la vida, i Déu ens recorda la importància de cultivar la resiliència i en saber transformar els imprevistos en aprenentatges.
Martí Coll, Santarém
Sant Francesc d’Assis (Càntic a les criatures)
Avui, navegant pel majestuós riu Amazones en direcció a Óbidos, aquests versos han ressonat amb força dins meu. Davant l’exuberant bellesa del paisatge, m’ha sortit del cor donar gràcies a Déu per permetre’m endinsar-me en una de les seves creacions més esplèndides: l’Amazones.
Després de cinc hores intenses i plenes de vida a la llanxa, hem arribat finalment a Óbidos, on la comunitat diocesana ens ha rebut amb generositat.
Ahir vam començar el dia d’una manera una mica atrafegada. Havíem quedat de sortir a les 9, però cap de nosaltres no es va assabentar realment de l’acord. Així que ens vam llevar pel nostre compte cap a les 8 i ens vam posar a organitzar les maletes i a canviar-nos.
Necessitàvem descansar de debò, sobretot l’Eloi i jo, que anàvem una mica tocats. Amb prou feines vam tenir marge, perquè el Cinto ens va trucar a la porta abans que tinguéssim temps ni de dutxar-nos ni de rentar-nos les dents. Ja hi havia una sortida preparada i vam haver d’espavilar-nos de pressa.
Ens van presentar en Gabriel, un noi de 25 anys de la zona, tot i que, en realitat, viu a unes vuit hores d’aquí amb vaixell. Passa una temporada a Óbidos recuperant-se d’un problema de visió. Havia fet un voluntariat a Alemanya i va ser qui ens va fer de guia pel poble, ensenyant-nos els espais més emblemàtics: un lloc on s’explica la història d’Óbidos, els carrers més coneguts, el parc i la catedral.
Però, més que el recorregut en si, el que se’m va quedar gravat va ser l’estona en què ens vam asseure amb ell i ens va parlar de la seva experiència com a voluntari a Alemanya. Ens explicava que allà l’idioma suposa un obstacle molt important i que costa molt fer amistats de veritat. En canvi, quan n’aconsegueixes una, és sincera: quan et diuen que sí, és que sí, i quan et diuen que no, és que no.
Em va fer adonar que estem en una situació força favorable dins dels països on hauríem pogut fer el voluntariat, perquè el Brasil ens està acollint molt i molt bé.
Tornant cap a la catedral, ens vam trobar amb un dels rectors que, sense que estigués previst, es va oferir a fer-nos una altra visita, aquest cop explicant-nos amb detall tot l’art que hi ha a l’interior.
Actualment hi estan fent una remodelació que combina elements propers a la cultura popular amb explicacions de caràcter molt litúrgic. Al centre de la catedral hi ha Jesús a la creu, envoltat d’un arbre que representa l’arbre de la vida, un símbol molt en sintonia amb el fet que ens trobem literalment en plena zona amazònica. D’aquest arbre en neixen uns fruits que representen els sagraments.
També hi havia uns fruits vermells i cremats que simbolitzen els dotze apòstols. El vermell, un color que es repeteix en molts espais de la catedral, representa la divinitat, mentre que el fet que els fruits estiguin cremats simbolitza la naturalesa humana, que no sempre ha actuat correctament, i alhora recorda el martiri que van patir els apòstols per defensar Jesús.
A la part superior, en uns vitralls que encara estan en procés d’elaboració, s’hi representen diversos episodis del Gènesi: la creació de la llum, de la terra, la separació del cel, la naturalesa i els animals. El conjunt està molt ben aconseguit i és ple de simbolisme, reforçant, una vegada més, aquesta idea del retorn a la natura i de la creació divina.
El sacerdot ens va fer una pregunta que em va cridar especialment l’atenció: la creació continua avui dia? Ell mateix va respondre que sí, perquè el pla de Déu encara no s’ha acabat i nosaltres en formem part, com a part del seu projecte creador.
Jo donava per fet que la creació s’acabava amb el relat del Gènesi, que Déu descansava i ja estava tot fet. Però no: Déu continua creant, sosté tot allò que avui és viu, i nosaltres formem part d’aquesta creació alhora que també creem gràcies a ell. És una visió una mica romàntica, però també molt bonica, que fins ara no havia arribat a interpretar d’aquesta manera.
També em va sorprendre saber que les pedres del terra de la nau principal de la catedral van ser extretes i portades d’Israel, de la Terra Promesa, un detall que mostra la força simbòlica que donen a cada element artístic i constructiu.
Finalment, vam visitar l’espai on són enterrats els bisbes. De moment n’hi ha dos, però hi ha lloc per a quatre més, una previsió pensada per cobrir aproximadament els pròxims dos-cents anys.
El que més em va sorprendre d’aquella visita no va ser tant el nivell tècnic o artístic, sinó l’actitud del sacerdot: la manera tan càlida com ens va acollir i ens ho va explicar tot.
Al final de la visita, que es va fer en portuguès, ens va explicar com s’organitzen aquí. Hi ha molt pocs sacerdots per a un territori immens. La zona d’Óbidos és, si no ho recordo malament, unes set vegades més gran que Catalunya. Això vol dir que hi ha un bisbe, però una gran quantitat d’esglésies i comunitats repartides per un espai enorme.
Això em va cridar molt l’atenció i, parlant-ne després, vam arribar a la conclusió que aquí s’intueix cap a on sembla estar caminant l’Església. A Catalunya estem acostumats a una Església centrada en la parròquia i en la figura del sacerdot. En canvi, aquí, al Brasil, intenten posar el focus en les comunitats vives, de manera que són les comunitats les que determinen on és l’Església.
Al final, té sentit, perquè l’Església és precisament això: comunió, una comunitat de persones unides. El sacerdot celebra la missa allà on pot i prepara allò que cal, però no és ell qui assumeix tota la responsabilitat de la comunitat. Són els mateixos practicants i devots de cada lloc els qui sostenen la vida de la comunitat i duen a terme les activitats que s’hi organitzen.
Això em va fer pensar que l’autoritat no és tant una qüestió de poder com de responsabilitat compartida i de servei a la comunió. Jesús és a tot arreu, això és evident, però la seva presència es fa especialment palpable allà on hi ha una comunitat viva, no simplement allà on l’ésser humà decideix situar una estructura. No és «aquí hi ha el sacerdot, aquí hi ha l’Església, aquí hi ha Jesús», sinó que és allà on les persones es reuneixen i viuen en comunió on aquesta presència es fa tangible. És una idea que em va semblar molt interessant i que dona per a molta reflexió.
Després vam anar a dinar amb el bisbe, i van sorgir converses molt interessants. Ens va explicar el seu propi xoc cultural quan va arribar al Brasil i com havia viscut aquell procés d’adaptació.
Després de dinar vam tenir una estona de descans que necessitàvem de debò. No tant pel cansament físic, tot i que també anava bé, sinó sobretot per descansar mentalment i espiritualment. Estaven passant moltes coses, vivíem moltes emocions i tenia la sensació que el cap estava saturat, amb molta informació i molt poc temps per assimilar-la. Necessitava un espai de repòs real, gairebé com un moment de meditació. El vaig agrair molt.
Més tard vam celebrar una missa força especial entre nosaltres tres, en una petita capella que tenen aquí. Abans, però, vam participar en una mena de catequesi en què ens explicaven la missa en portuguès. Em va ajudar bastant a comprendre millor alguns moments de la celebració i també la manera com aquí entenen determinades expressions litúrgiques.
Per exemple, allà on nosaltres responem «i amb el teu esperit», aquí diuen «Deus está no meio de nós» («Déu és enmig de nosaltres»). També em va cridar l’atenció el moment en què el sacerdot convida a aixecar el cor. Nosaltres responem «el tenim aixecat cap al Senyor», com si fos una acció que fem en aquell instant. Aquí, en canvi, diuen «O nosso coração está em Deus» («El nostre cor és en Déu»), com expressant que el cor ja li pertany. És un canvi subtil en el llenguatge, però em va semblar molt potent, fins i tot poètic.
La missa en si va ser força flexible des del punt de vista litúrgic. No era una celebració excessivament reglamentada, però sí molt constructiva per a nosaltres tres.
Amb la tarda lliure, vam sortir tots tres a fer una volta sols pel poble. Reconec que em generava una certa inquietud. Tot i que, després de l’experiència a la República Dominicana, he après que no es pot jutjar ningú per les aparences, el fet de trobar-me en un lloc desconegut em feia estar alerta. Hi havia persones que, segons la meva percepció, transmetien que tenien molta experiència de vida o, com diem nosaltres, «un doctorat al carrer». Això em despertava força respecte, no ho puc negar, i durant una estona tenia la sensació que qualsevol podia fixar-se en nosaltres.
Tanmateix, en cap moment no va passar res que es pogués interpretar com a agressiu. De fet, una dona va confondre en Martí amb un sacerdot perquè anava vestit de blanc i duia una creu al pit, i li va preguntar si realment ho era. També ens van explicar que el poble és tranquil, sempre que no surtis de nit. Això ens va deixar més tranquils i vam acabar asseguts en un bar a prop d’on ens allotjàvem, prenent alguna cosa mentre miràvem el partit d’Anglaterra contra Noruega.
Vam sopar de nou amb el bisbe. Va ser un sopar més tranquil, però igualment interessant. Per acabar el dia, vam jugar una partida de pòquer entre nosaltres tres. L’Eloi ens n’havia ensenyat a jugar a l’aeroport. Durant bona part de la partida vaig anar guanyant, però al final vaig acabar perdent, confirmant aquella idea tan coneguda que, a la llarga, acostuma a guanyar la banca i a perdre qui aposta.
Tot i això, m’ho vaig passar molt bé. M’agradaria tornar-hi a jugar algun dia, gaudint-ne amb el respecte que es mereix el joc, però també des de la seva vessant més col·loquial i lúdica.
Escric aquestes línies ja el 12 de juliol, a les sis del matí, amb una certa expectació per com anirà el dia. Intueixo que serà una jornada intensa, perquè avui se celebra Santa Anna, la patrona d’Óbidos.
Ahir, dia de Santa Anna, va ser una jornada plena i molt intensa. Vam començar d’hora: cap a les 7 ens va recollir el bisbe, vam anar fins a la catedral i hi vam celebrar la missa del matí. Després vam tornar a casa, vam esmorzar amb calma i vam tenir una estona de descans fins a l’hora de sortir, ja passat el dinar.
En aquell descans vam continuar llegint les reflexions del papa Francesc a Querida Amazònia, i va ser precisament aquí on em va sorgir el pensament principal del dia: la dificultat de trobar l’equilibri entre el desenvolupament, la preservació del medi natural i la situació política de cada lloc. Arribar a un punt on aquestes tres dimensions es manifestin de forma equilibrada em sembla enormement complex.
Reflexionant-hi després de diversos dies i havent parlat amb gent diversa, potser la conclusió a què arribo és que el desenvolupament l’ha de definir cada cultura des de dins, però que, si això no va acompanyat d’una preservació real de la natura i d’una situació política que ho sostingui, acaba perdent sentit. I encara diria més: em sembla que el veritable repte no és tant trobar una solució tècnica que funcioni bé, sinó que aquesta sigui alhora sostenible amb l’entorn i acceptada políticament i socialment. Si li falta qualsevol d’aquests tres pilars, tampoc serveix de gaire. Són pensaments que em van quedar rondant durant tota la resta del dia.
Quan va arribar l’hora de sortir, havíem quedat amb el bisbe, tot i que al final no hi era, i ens van portar al vaixell hospital, l’embarcació que s’encarrega d’atendre i curar la gent al llarg de l’Amazones. Hi vam pujar i, a poc a poc, hi va anar arribant més gent. Va ser un moment força màgic. Vam conèixer un grup de voluntaris que viuen a prop de Rio, amb qui vam compartir una estona molt agradable i amb qui fins i tot vam acabar fent un grup de WhatsApp.
També vam conèixer en Josh, un nen petit amb qui vaig simpatitzar molt. Jugava als escacs i vam passar una bona estona junts, ensenyant-li algun truc per millorar. En Martí, per la seva banda, va conèixer una germana —el nom se m’escapa ara mateix— que li va explicar la seva història de fe: com havia arribat a fer-se religiosa i com havia anat a parar fins aquí, tot i ser brasilera però no d’Óbidos. Vam anar fent temps d’aquesta manera, compartint moments interessants amb els voluntaris, amb en Josh i amb la resta de gent que hi havia al vaixell.
Quan aquest va sortir, vam començar a veure i a viure, al costat de la gent local, la celebració de Santa Anna. Va resultar molt curiós perquè el vaixell va aturar-se a esperar-ne un altre que portava la figura de Santa Anna, la mare de Maria i, per tant, l’àvia de Jesús.
Tot plegat recordava una mena de «rua» com les que coneixem a Catalunya, però sobre l’aigua, amb vaixells, i encara més espectacular. Hi havia una embarcació principal, la que transportava la imatge de Santa Anna, i totes les altres la seguien al darrere. La vam esperar a la desembocadura d’un dels canals de l’Amazones, mentre la música de la festa sonava sense parar. Hi havia un parell de cançons que, de tant sentir-les, se’ns han quedat gravades al cap i al cor.
Ja de nit, vam presenciar un espectacular castell de focs artificials llançat des dels vaixells més grans. Després, el recorregut tornava al mateix punt de sortida, fent una mena de volta, i la festa va continuar pel poble amb molta música. Allà vam veure com s’hi havia aplegat gent vinguda de fora d’Óbidos per celebrar aquesta diada.
Més tard ens vam aturar en un parc, on es va oficiar una missa oberta a tothom. S’hi va afegir també un grup d’alemanys i un bisbe d’Alemanya, amics de don Bernardo, que aprofitaven una estada a Óbidos per visitar-lo.
Un cop acabada la missa, vam sopar amb ells, vam prendre unes cerveses i vam continuar la celebració pel nostre compte. Vam anar a fer tir amb balins, on vam guanyar uns quants premis. Tot plegat va ser molt agradable i positiu.
Vam aprofitar també per estrènyer llaços amb la gent d’aquí: la Maria, responsable del grup i de la nostra mateixa edat; en Gabriel, que ja ens havia fet de guia dies enrere i que és un noi excel·lent; i dos joves més que vam conèixer aquella nit, en Kaike i una noia molt amiga de la Maria. Vam passar una estona molt bonica plegats i, finalment, vam tornar cap a casa una mica tard.
Alan Reyes, Óbidos
“No crec en Déu, però crec en l’Església.” Aquesta va ser la singular frase que Mn. Cinto ens va explicar que algú li havia dit. Durant molt de temps no la vaig entendre. Avui, però, sí.
Visitar l’hospital d’Óbidos i el vaixell Papa Francesc, ambdós regentats pels franciscans, m’ha ajudat a obrir els ulls i veure la gran tasca social que fa l’Església més enllà de la seva missió purament pastoral. Tot i ser conscient de la feina immensa que es fa a Catalunya amb organitzacions com Càritas Diocesana, aquí a Óbidos l’Església és qui garanteix serveis essencials com la salut. Davant d’aquesta realitat, només puc donar gràcies a Déu perquè l’Església és capaç d’arribar allà on l’Estat no arriba, al costat dels més desfavorits. Espero de tot cor que testimonis com aquest ajudin a trencar preconcepcions injustes sobre la institució eclesial.
A la tarda, la missió prevista en una comunitat es va haver de suspendre per motius de salut de l’Alan i l’Eloi. Davant d’això, em vaig oferir a les germanes franciscanes de la diòcesi per col·laborar en alguna tasca. Elles em van encomanar netejar una paret.
Martí Coll Gatell, Òbidos
Avui ha estat un dia més tranquil, d’aquells que també són necessaris per recuperar forces i preparar-se per tot el que ha de venir. Ens hem aixecat i hem esmorzat amb calma, com fem sovint amb el pare Geraldo. Aquest matí, però, l’esmorzar ha tingut un moment especial: el pare Geraldo ens ha tallat un coco amb el matxet i hem pogut beure’n l’aigua directament. Ens ha explicat que l’aigua de coco va molt bé per a la panxa, i la veritat és que ha estat una experiència ben brasilera i molt curiosa de viure.
Després d’esmorzar hem celebrat missa amb el grup d’alemanys, i aquesta vegada la missa ha estat en alemany. Aquests dies ja hem participat en misses en portuguès, en català i ara també en alemany. Podríem dir que, de mica en mica, ens estem convertint en uns experts a viure l’eucaristia en diferents llengües. I és bonic veure com, encara que canviï l’idioma, el sentit de la celebració continua sent el mateix.
Després hem descansat una estona i hem dinat tranquil·lament. A la tarda, hem anat a visitar unes cachoeiras, unes cascades, amb el pare Leo, en João, la Gabriela, l’Alan i altres joves voluntaris que, com nosaltres, també han vingut a viure aquesta experiència. També ens hi ha acompanyat en Christian, que fa cinc anys que és a Óbidos i que coneix molt bé la zona.
Les cascades eren a una hora en cotxe d’Óbidos. En arribar-hi, semblava gairebé impossible que en aquell lloc hi pogués haver un paisatge tan especial. Però després de baixar per un petit camí de només un parell de minuts, ens hem trobat de cop amb un racó tropical increïble: una cascada preciosa, envoltada de vegetació, amb l’aigua caient enmig d’un paisatge que semblava amagat.
Ha estat un moment molt bonic. Ens hem pogut banyar, gaudir de la natura i compartir una estona més propera amb els companys que ens acompanyen aquests dies. A poc a poc anem coneixent millor les persones que formen part d’aquesta experiència, i això també ens ajuda a sentir-nos més acollits i més preparats per començar el voluntariat.
Avui, doncs, ha estat un dia de descans, de convivència i de descoberta. Un dia més tranquil, però ple de petits moments que ens han ajudat a recuperar-nos i a agafar forces. Demà ja començarem més de ple el voluntariat, i tenim moltes ganes que ens expliquin com serà tot plegat. Estem expectants, amb il·lusió i amb moltes ganes de començar aquesta nova etapa a Óbidos.
Dimecres 15 va ser el primer dia que vam començar a fer missió, i és un dia que recordaré especialment.
En Martí, l’Eloi i jo ens vam separar en tres grups diferents. Cadascun anava amb missioners brasilers que ja havíem conegut al vaixell de Santa Anna I, juntament amb gent nova de Minas Gerais i membres de la parròquia de Sant Josep Treballador. Cada grup va seguir una ruta diferent.
Anàvem de casa en casa i per poder entrar picàvem de mans, que és la manera com aquí es demana permís per entrar a les llars, en comptes de trucar a la porta. La gent ens acollia i ens obria. Nosaltres els explicàvem que érem persones vingudes de fora, interessades a conèixer la realitat actual de la comunitat i del barri. Si es donava l’oportunitat, també fèiem una pregària o llegíem un fragment de la Paraula, segons la situació de cada família i del moment. Hi va haver persones que no ens van voler rebre, però la gran majoria ens van obrir les portes amb tota naturalitat.
Em vaig adonar que, realment, no cal tant per viure. Quan preguntàvem quin era el repte més gran que estaven afrontant, jo veia coses que em semblaven evidents: una carretera plena de clots, cases fetes de fusta o de maons sense arrebossar, una instal·lació elèctrica força precària… Tot i això, curiosament, gairebé tothom tenia wifi.
Veia moltes coses que, des de la meva perspectiva, es podrien millorar i, en canvi, ningú no se’n queixava. Per a ells era normal; no els representava cap inconvenient especial, simplement era la seva manera de viure. És evident que hi ha aspectes que els millorarien la qualitat de vida, però tot plegat va fer replantejar-me de debò què és allò que realment necessitem per estar bé, per ser feliços.
El més curiós és que allò que ells consideren important és, en el fons, el mateix que considerem important a Europa, encara que a una altra escala. Hi ha famílies amb algun membre atrapat per les drogues,una realitat que també existeix als nostres barris, potser no amb la mateixa proporció, però igualment present, ; famílies preocupades per l’educació dels fills, pel seu futur i per les oportunitats que podran tenir.
Tots els infants van a l’escola; això sí que em va quedar clar. Tot i així, a causa de la barrera de l’idioma, no vaig acabar d’entendre del tot com funciona el seu sistema educatiu ni la manera com s’organitza l’assistència a classe.
Cal dir que vam anar a fer missió en aquell barri perquè només hi ha una església catòlica, i molta gent pràcticament no la coneix. El fet que les persones visquin molt centrades en la seva pròpia comunitat fa que surtin poc de casa i que costi crear una autèntica vida comunitària al voltant de la parròquia. Sí que hi ha algunes esglésies evangèliques (unes tres, aproximadament), tot i que tampoc no són especialment concorregudes.
La fe és una realitat coneguda i practicada, però poc aprofundida i poc compartida. Per això, la nostra missió consistia, literalment, a donar a conèixer que hi ha una església i que l’Església Catòlica és present per servir i ajudar. Totes aquelles preguntes i aquell temps d’escolta tenien un únic objectiu: comprendre millor les necessitats del barri per veure de quina manera l’Església hi podia respondre.
Hi ha dos casos que em van impactar especialment.
El primer va ser el d’una família que transmetia molta esperança. La mare era cristiana catòlica; el pare treballava, i tenien dues filles: una de petita, molt moguda i alegre, i la germana gran, més tranquil·la i reservada, però igualment feliç. Ens van acollir molt bé, com gairebé tothom, oferint-nos aigua o suc, allò que tenien a l’abast. Nosaltres ho acceptàvem amb molt d’agraïment.
El moment que més em va marcar va ser quan vam preguntar a la filla gran què volia estudiar. Va respondre que volia ser metgessa. Em va emocionar la manera com ho va dir, amb una convicció que semblava donar-ho per fet, com si realment fos un somni assolible.
Vaig intentar animar-la. Li vaig dir que no deixés que ningú li digués que no ho podia aconseguir; que, si s’esforçava, treballava de valent, resava i buscava Déu, les coses arribarien. I que, si no arribaven exactament com ella esperava, seria perquè Déu li hauria preparat alguna cosa encara millor.
Vaig voler retornar-li una mica de l’esperança que ella mateixa transmetia. No sé si les meves paraules li van servir d’alguna cosa, però ho espero de tot cor. M’agradaria saber, algun dia, que d’aquell lloc tan humil n’ha sortit algú capaç de tornar al món una part de tot el bé que ha rebut. Només d’imaginar-ho ja se’m posa la pell de gallina. Em va emocionar descobrir com, en d’un entorn tan senzill, hi podia haver tanta esperança; potser fins i tot més que a casa nostra.
El segon cas em va impactar d’una manera molt diferent. Era una família formada per una parella i dos fills. La dona, que crec que era de Boa Vista, si no ho recordo malament, s’havia hagut de traslladar perquè patia depressió.
Em va sorprendre perquè, inconscientment, havia donat per fet que en un lloc tan humil no hi hauria espai per a una malaltia com aquesta. Però la depressió és una realitat universal, present aquí, a Espanya i arreu del món.
Pel que vaig entendre, a Boa Vista no tenia accés a l’atenció psicològica que necessitava, mentre que aquí, a Óbidos, sí que la podia rebre. Si no vaig entendre malament, aquest trasllat va ser la millor decisió per a la seva situació i, gràcies a Déu, ara es troba molt millor, pràcticament recuperada. El seu marit, també si no ho recordo malament, està estudiant per poder accedir a una feina amb millors oportunitats.
No vull enganyar-me: el repte de fer de missioner aquí, al Brasil, passa inevitablement per una barrera lingüística molt important. No és fàcil. Però cada dia la vaig assimilant una mica més. Ahir, parlant amb en João, vaig tenir algunes converses i reflexions que em van ajudar molt. A poc a poc vaig entenent millor el sentit de tota aquesta feina i començo a percebre un impacte molt més profund del que era capaç de veure quan vaig arribar.
Després d’un dia intens de missió, aquest vespre he tornat a rellegir el passatge de l’Evangeli segons Marc (capítol 6) sobre l’enviament dels Dotze:
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.
Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient:
—No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda a la bossa. Calceu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.
I els deia encara:
—Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.
Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.
Les paraules de Jesús m’han ajudat a comprendre millor el sentit de les missions que estem vivint aquests dies a les comunitats de l’extraradi d’Óbidos. Aquest text m’ha donat forces per continuar fent aquesta tasca que el mateix Crist va encomanar als seus apòstols.
Avui hem visitat la comunitat de Nova Jerusalem, situada al cor de la selva amazònica. Allà hem compartit moments de comunió amb els joves locals i hem pogut conèixer de prop la realitat dels seus habitants, entrant a les seves cases i conversant amb ells. El que més m’ha impressionat ha estat veure com, malgrat la pobresa material, cada família ens rebia amb generositat i ens oferia el poc que tenia. Després, molts d’ells s’unien a nosaltres per continuar portant l’Evangeli a les llars dels seus veïns. Ha estat una experiència preciosa, que m’ha ensenyat la verdadera fraternitat i m’ha donat esperança.
A través d’aquesta vivència he descobert que la veritable riquesa transcendeix l’aspecte material: és també la riquesa espiritual, la fe, la solidaritat i vivència amb la comunitat. Encara que les poblacions que hem visitat són extremadament humils, són riquíssimes en esperit. Aquesta constatació m’ha fet reflexionar sobre la situació d’Europa: un continent que, tot i gaudir d’una gran prosperitat econòmica, sovint pateix una profunda pobresa espiritual. Comprendre aquest sentit holístic de la riquesa em motiva d’explorar nous models de missió per poder transmetre l’evangeli en un context molt diferent com l’europeu.
Martí Coll Gatell, Óbidos
Al matí vam llegir una part de l’últim capítol d’Amazonia, que parlava de la cultura i de la realitat eclesial. Em va agradar molt com, des de l’inici del text, el Papa destacava la importància de l’estudi de la Bíblia i de la tradició, però advertia que, si no van acompanyats del cor, serveixen de ben poc. I també a l’inrevés: les accions mogudes només pel cor, sense una base teològica sòlida, acaben assemblant-se més a les d’una ONG. Això no és pas dolent si aquest és l’objectiu, però és important saber distingir-ho. També vaig aprendre una paraula nova: inculturació, que no vol dir desculturitzar ni imposar una cultura, sinó ben al contrari: aprofitar la cultura pròpia de cada poble per transmetre-hi la fe. Això no és només positiu, sinó necessari, perquè sovint caiem en el parany de voler globalitzar o uniformitzar una única manera de viure la fe, quan en realitat això l’empobreix. Al capdavall, la cultura i la inculturació són exemples de com l’Esperit Sant es manifesta en la humanitat. Com diria el Papa: no tallem les ales a l’Esperit Sant.
Després de la lectura, al matí vam anar a la Fazenda da Esperança, a prop d’Óbidos, un centre de recuperació per a persones amb problemes de drogodependència. És un indret molt bonic, gairebé paradisíac, senzill però preciós, amb un afluent propi on els residents poden pescar. Hi havia una ventrada d’uns vuit cadells, tots molt bonics. L’ambient que s’hi respirava era molt serè i afavoria la recuperació dels residents. No vam tenir l’oportunitat de parlar-hi llargament ni de manera personal, però sí que vam poder compartir-hi l’Eucaristia i observar les petites actituds que es vivien al seu voltant. Em va impressionar la bona acollida que ens van dispensar des del primer moment. Em fa una mica de respecte pensar que potser se senten culpables o responsables de la situació en què es troben. És cert que, en part, hi tenen responsabilitat, però la vida és molt més complexa que això, i aquest pensament em genera tristesa. Alhora, però, en veure l’espai i la dedicació de totes les persones que fan possible aquest projecte, em sento orgullós i ple d’esperança davant la possibilitat que puguin refer la seva vida.
Al vespre estava cansat i em vaig quedar dormint a casa, però els meus amics van anar a la celebració de Santa Anna, on actuava el DJ Moisés, un discjòquei que punxava música cristiana. Després em van explicar que havia estat molt curiós veure com els nostres amics preveres ballaven música electrònica cristiana com si no hi hagués un demà.
Alan Reyes, Óbidos
Una missa plena d’esperança
Avui ens hem despertat una mica més tard del que és habitual. Normalment ens llevem cap a les 7.00 h o les 8.00 h, però aquest matí teníem missa a les 11.00 h a la Fazenda da Esperança, un lloc que havíem visitat per primera vegada el dia anterior.
Hi hem anat amb el bisbe Dom Bernardo, el pare Geraldo i mossèn Cinto. La missa ha estat molt bonica i especial. Durant la celebració es podia notar l’amor a Déu que tenen les persones que viuen a la Fazenda da Esperança, persones que estan fent un camí de recuperació i que lluiten per sortir de problemes relacionats amb les drogues. Ha estat molt impactant veure com, enmig de les seves dificultats, viuen la fe amb tanta sinceritat i esperança.
Després de la missa hem dinat allà mateix. Ens han acollit amb molt d’amor i senzillesa, fent-nos sentir com a casa. Cada trobada aquí ens recorda que l’acollida és una de les formes més boniques de compartir la fe i la vida.
A la tarda hem pogut descansar una mica i també hem vist la final del Mundial amb el nostre company argentí, en Cristian. Va ser un moment més distès i divertit, de convivència i de compartir una estona junts després d’uns dies intensos.
Més tard, cap al vespre, hem tornat una altra vegada a la plaça de la catedral, on hem pogut gaudir de l’ambient de festa. Allà també hem tingut un moment per aturar-nos i reflexionar sobre tot el que estem vivint aquests dies.
Ha estat un dia més tranquil, però ple de sentit. Un dia per veure de prop com l’esperança pot néixer fins i tot enmig de les situacions més difícils, i com aquesta experiència a Óbidos ens continua ajudant a descobrir noves realitats, noves persones i noves maneres de viure la fe.
Eloi Terricabras, Óbidos, 19/07/26
«Preguem per aquelles persones que realitzen tasques que sovint passen desapercebudes, que mai seran reconegudes pels altres, però que són essencials.»
Amb aquesta pregària hem iniciat la jornada a casa de la germana Ana María, després d’oferir la nostra disponibilitat per ajudar-la en aquest tercer dia de festa. Aquestes paraules m’han semblat profundes i m’han ajudat a comprendre la importància de saber trobar plenitud i bellesa en aquelles tasques menys prestigioses i aparentment senzilles.
A mesura que les hores avançaven, la casa anava transformant-se: cada racó es feia més acollidor gràcies a les nostres petites accions. Veure aquests cabvis va ser gratificant, però encara més commovedor va ser veure la inmesna gratuïtat de les germanes. Treballar sense cap recompensa econòmica m’ha permès apreciar la bellesa d’un treball fet amb amor, amb ganes d’ajudar, deixant de banda intencions mercantilistes o individualistes.
Avui també ens hem acomiadat del Mn. Cinto, que torna a Calella. Compartir aquesta primera etapa del viatge amb ell ha estat essencial, no només a nivell pràctic, sinó sobretot espiritual. Conversar amb ell i conèixer els seus punts de vista ha estat un regal. Vull aprofitar aquesta entrada per donar-li les gràcies: per l’oportunitat de venir al Brasil, per la seva amistat i per ser guia espiritual.
Tot i que la seva partida ens entristeix, també la vivim com una oportunitat: la de créixer en independència i continuar sortint, encara més, de la nostra zona de confort.
Martí Coll Gatell, Óbidos
Missió a Curumu: camins de sorra, riu i acollida
Avui ens hem aixecat ben aviat. A les 8.00 h ja ens han vingut a buscar, perquè començàvem una missió de dos dies i sabíem que dormiríem fora una altra vegada. Hem sortit amb cotxe cap a Curumu, passant per carreteres de sorra de l’Amazònia, plenes de sotracs i sots, però envoltades d’un paisatge meravellós.
Després del camí hem arribat a Curumu, una comunitat de la zona d’Óbidos on la vida sembla avançar a un altre ritme, més senzill i més proper a la natura, al riu i a la convivència entre les persones. En arribar-hi, ens ha rebut una família molt maca, que ens ha acollit amb molta generositat. Ens han donat esmorzar i també ens han ofert allotjament per passar-hi la nit.
Al matí hem fet com en els altres dies de missió: anar casa per casa, visitar les famílies, escoltar, acompanyar i compartir la fe cristiana catòlica. Més que portar grans coses, es tracta d’estar presents, d’ajudar com podem i de deixar-nos també enriquir per la fe i la vida de les persones que ens reben. Feia molt de sol, però això no ens ha aturat.
Després hem dinat i, a la tarda, hem pujat en una barca per visitar algunes cases que eren a prop del riu Amazones i on no podíem arribar caminant. Va ser molt bonic arribar-hi amb barca, acostar-nos fins a les cases i poder atendre i acompanyar les persones que viuen en aquells llocs. Cada visita ens ajuda a entendre una mica més la realitat d’aquesta terra i la importància de ser-hi amb una actitud oberta i humil.
Més tard, cap a la tarda, vam poder banyar-nos i jugar a futbol a la platja. Després, quan vam tornar a Curumu, vam gaudir d’una pista de vòlei amb sorra de platja, il·luminada amb focus, on vam poder jugar i divertir-nos amb la gent d’allà. Va ser un moment molt alegre, de convivència senzilla, d’aquells que fan que de seguida et sentis part del lloc.
A la nit vam sopar un menjar boníssim i, després, vaig tocar la guitarra. Entre tots vam cantar cançons en portuguès i en català, compartint música, rialles i una estona molt especial. Finalment, vam dormir tots en hamaques, una experiència divertida i molt pròpia d’aquests dies de missió.
Ha estat un dia intens, ple de camins, cases, riu, joc, música i acollida. Curumu ens ha rebut amb els braços oberts, i nosaltres acabem el dia molt agraïts per tot el que hem viscut i per la manera tan bonica com ens han fet sentir a casa.
Eloi Terricabras, Curumu, 21/07/26
Avui hem completat el nostre segon dia a Coromu. He de reconèixer que, per primer cop, he sentit el veritable sentit de les missions. Tot i el meu portuguès encara precari, avui vaig aconseguir connectar amb els residents de la zona.
A diferència d’altres dies, ens va acompanyar personal sanitari del centre d’atenció primària del poble. Això em va oferir una perspectiva mèdica que fins ara havia quedat en segon pla, però que en realitat representa una de les principals dificultats de la gent de la regió, altamente envellida. A més dels problemes físics, vaig descobrir que la salut mental, igual que a Europa, és un dels reptes més grans de la salut pública. Moltes persones pateixen patologies derivades de la soledat extrema: viuen en cases aïllades i veuen com els seus fills marxen cap a les ciutats.
Resulta profundament reconfortant comprovar com la nostra presència i els pocs minuts que compartim amb ells poden ser tan terapèutics. Ens van explicar, per exemple, el cas d’una persona que patia ansietat des de feia anys i que era incapaç de plorar per alliberar la seva ràbia. Ens va confessar que ni tan sols el dia del seu casament va ser capaç d’emocionar-se. Tanmateix, després de resar el Pare Nostre amb nosaltres i conversar una estona, va començar a plorar i va obrir els seu cor després de tants anys. Aquest moment ens ensenya el veritable sentit de les missions i ens dóna força per continuar endavant.
Avui hem acabat la jornada jugant a voleibol amb els seminaristes que acaben d’arribar. És bonic comprovar com aquests instants d’esbarjo i esport esdevenen un pont natural entre nosaltres: encara que no ens puguem entendre mitjançant el llenguatge verbal, l’esport actua com un llenguatge universal capaç d’enfortir les relacions que estem construint dia rere dia i a reduir les barreres culturals.
Martí Coll Gatell, Óbidos
22/07/2026
Al matí vam tenir una reunió cap a les deu amb la Maria sobre el projecte Living Peace, una mena d’aula d’aprenentatge on la gent es forma en diferents àmbits i que es planteja com una possible activitat per al mes d’agost. Encara no hi ha res tancat, però va ser un primer contacte en què ens van ensenyar l’espai: hi ha un lloc per aprendre jiu-jitsu, una banda de música, classes de guitarra i una aula TIC per aprendre informàtica.
Ens vam quedar una estona parlant i pensant com podríem col·laborar-hi durant el mes d’agost. És molt probable que cadascun de nosaltres acabi fent una cosa diferent, ja que la motivació de cadascú respecte al projecte és diferent, però en tots els casos és positiva. Ens va agradar molt conèixer la proposta i començar a imaginar com podríem implicar-nos-hi.
Després de dinar vaig parlar amb el pare Geraldo i li vaig preguntar si tenia alguna cosa per fer. Em va comentar que havia de marxar cap a l’interior; no sé ben bé amb quin motiu, però a última hora va canviar de plans perquè un altre mossèn hi aniria en el seu lloc. Així doncs, es va quedar amb la tarda lliure, entre cometes. Em va dir que la dedicaria a cuidar les plantes del jardí i vaig decidir anar-hi amb ell a ajudar-lo.
Va ser una experiència interessant perquè els dies anteriors ja havíem estat treballant a casa de la germana Ana María i, sincerament, fer aquell tipus de feina més aviat manual no em feia gaire gràcia. És una cosa que perfectament podria fer a casa, i fins i tot cobrant. Però aquesta vegada va prendre un significat diferent per a mi. Crec que el fet de ser jo qui va decidir preguntar-li al pare Geraldo si podia ajudar-lo em va fer viure-ho d’una altra manera i, d’alguna forma, tot allò va cobrar més sentit. Em motivava i m’agradava la sensació de fer bé una cosa senzilla: veure un arbre ben podat, sense res de l’altre món. Simplement vam podar arbres, em van sortir un parell de butllofes a la mà i res més. Va ser agradable fer-ho sense presses, tallar algun coco i beure’n l’aigua.
Després d’això, ens vam trobar amb la germana Ana per fer una ullada a l’estat de la casa. Fa quatre mesos que hi viu i, la veritat, és que necessita força reformes: netejar el jardí, arreglar bé el terra, pintar les parets, eliminar la humitat… Hi ha molta feina per fer i una mà jove hi aniria molt bé.
En veure-ho vaig pensar que potser sí que valdria la pena ajudar-hi i, de cara al mes d’agost, és una possibilitat que ens estem plantejant si tenim una mica de temps lliure: donar un cop de mà a la germana Ana. De moment és una idea que encara està sobre la taula.
Ja de nit, em va contactar en Caio, amb qui vam fer la missió. Sembla que, arran de l’estada missionera a Curumú, ens vam fer bastant amics de la família que ens va acollir. La filla petita de la Juliana, la mare de la família, feia quinze anys i ens van convidar a la celebració: primer vam anar a la catedral per participar en la missa i després vam sopar plegats, aprofitant també les festes de Santa Anna.
Ho vam gaudir molt. Jo vaig estar sobretot amb en Caio i amb la filla gran, la Flávia, i va ser un moment molt bonic. Al final penso que és una família a qui nosaltres hem pogut donar ben poca cosa i que, en canvi, ens està retornant moltíssim, fins al punt de convidar-nos a una celebració tan especial com els quinze anys de la seva filla.
És un gest que, tot i costar tan poc, té un valor immens. Em va fer replantejar la meva manera d’acollir els altres i em vaig preguntar si jo seria capaç de fer el mateix si algun dia fos pare. Però, al capdavall, el més important és que vam passar una molt bona estona, vam gaudir de tot plegat i vam quedar amb el desig de continuar aprenent.
Alan Reyes
23/07/2026
Comunitat de Chico Mendes: una missió plena d’alegria
Avui tocava dia de missió. Era la nostra penúltima missió amb els missioners de Minas Gerais i el pare Léo, i això feia que el dia tingués un sentit especial. Ens hem despertat aviat i hem anat fins a la comunitat de Chico Mendes, on el patró és Sant Antoni, un sant molt estimat per l’Església, conegut especialment per la seva proximitat als pobres, per ajudar a trobar allò que s’ha perdut i per ser invocat també per moltes famílies.
En arribar, ens han rebut amb molt d’amor i molta estima, com han fet totes les comunitats que hem visitat aquests dies. De seguida ens hem sentit acollits i benvinguts, amb aquella senzillesa tan bonica que estem descobrint en cada lloc on anem.
La missió ha estat semblant a les altres que hem fet aquests dies: visitar cases, compartir la fe, escoltar les persones i fer-los companyia. Però avui hi ha hagut una diferència especial: hem anat també amb alguns nens petits i altres nois més jovenets, i hem pogut jugar amb ells i compartir la fe des de mirades molt diferents, segons les edats. Va ser molt bonic veure com cadascú, a la seva manera, podia participar i viure aquell moment.
Ha estat un dia amb menys caminada que altres missions, però amb desplaçaments més llargs en cotxe, perquè les cases estaven molt separades les unes de les altres. El nostre objectiu era poder visitar el màxim de famílies possible, perquè ningú es quedés sense visita ni sense aquell moment de pregària, conversa i companyia. El temps ens va acompanyar amb un sol esplèndid, que encara feia més viu el paisatge i el camí.
Cap a les 18.00 h vam acabar la missió i vam tornar a Óbidos. Però el dia no es va acabar aquí. En arribar, ens vam canviar de roba i vam anar a jugar a vòlei de 20.00 h a 22.00 h amb gent local. Va ser una altra manera molt bonica de conèixer persones, fer noves amistats i continuar compartint la vida amb la gent d’aquí, no només des de la missió, sinó també des del joc i la convivència.
A la nit, a la plaça de la catedral, hi havia molt bona música. Aquest cop l’ambient era més de ball en parella, amb gent de totes les edats: persones grans, joves i també alguns més petits. Es respirava un ambient de festa, alegria i comunitat, d’aquells que et fan sentir que la vida aquí es comparteix al carrer, amb música, rialles i molta senzillesa.
Ha estat un dia meravellós, ple de fe, joc, amistat i alegria. Cada missió ens ajuda a entendre una mica més la importància d’estar presents, d’escoltar i d’acompanyar. I avui, a Chico Mendes, hem tornat a sentir que, quan una comunitat t’obre les portes amb tant d’amor, és impossible marxar igual que com hi has arribat.
Eloi Terricabras
Óbidos, 24/07/26
Com sua bênção e proteção!»
Si hagués de resumir aquestes dues setmanes, ho faria amb una sola cançó. Crec que mai havia escoltat tantes vegades la mateixa melodia, i encara em ressona dins. Avui concloem la festa de Santa Anna, i sé que trobaré a faltar els càntics alegres dedicats a la patrona, l’ambient festiu a la plaça, les nombroses processons i, sobretot, l’exemple de fe de les milers de persones que cada dia expressen la seva devoció amb tanta sinceritat.
Posteriorment, juntament amb Dom Bernardo, hem presenciat una peculiar subhasta d’animals en honor a la cloenda de la festivitat. Ens ha sorprès la naturalitat amb què es venien centenars de gallines, bous i peixos, una barreja de tradició i quotidianitat que ens ha semblat insòlita.
Finalment, hem acabat el dia amb la darrera processó de Santa Anna pels carrers d’Óbidos. La marxa de ciris m’ha portat records de la Setmana Santa a Catalunya, amb aquella barreja de solemnitat i emoció. Un cop acabada la processó, hem assistit a una missa multitudinària a la plaça, la segona del dia, i hem conclòs la festivitat amb el tancament de la imatge de Santa Anna a la catedral i amb focs artificials. Un cop més, he admirat la devoció dels fidels, que intenten tocar la imatge per demanar un desig. Si hagués de destacar alguna cosa del dia d’avui, seria la mirada d’esperança que transmeten els devots a la patrona.
Martí Coll Gatell, Óbidos
El 25 de juliol no va ser un dia gaire mogut. Ja fa temps que ens hem adonat que aquí el ritme és molt diferent. Hi ha dies importants i planificats, però molts altres no ho són, i som nosaltres tres els qui ens anem omplint l’agenda, sense forçar-la; sovint, el dia s’acaba organitzant tot sol. Aquest va ser un d’aquells dies que demanen més calma.
Al matí, com que entre tots tres no teníem res a fer, vaig decidir parlar amb en Cristian, ja que havia sabut que aniria a la Fazenda a fer una presentació dels Focolars. La Fazenda és, avui dia, un projecte diocesà, tot i que, en els seus inicis, va néixer com un projecte del moviment dels Focolars. Quan la diòcesi se’n va acabar fent càrrec, els Focolars, sense cap mena d’ego, el van cedir i ara simplement hi col·laboren i en formen part. Com que ens havíem fet força amics d’en Cristian —tant l’Eloi com en Martí i jo—, li vaig demanar si el podia acompanyar, i em va dir que cap problema. Això em va servir per conèixer una mica millor el moviment dels Focolars, cosa que fins aleshores no havia tingut ocasió de fer d’una manera tan directa. Mai ningú no ens l’havia presentat des de zero; sempre ens n’havien anat explicant peces soltes. Fins i tot hem participat en algunes formacions, però mai amb aquesta claredat.
El que més em va agradar d’aquesta trobada va ser entendre com és de difícil definir què fa exactament un focolarí. Quan veus un frare, saps que viu en un convent, que és monjo i que dedica la seva vida a la pregària; quan veus un infermer en un hospital, saps que ajuda la gent, que posa vacunes i que treballa en l’àmbit sanitari. Però quan veus un focolarí, no saps ben bé què fa, perquè n’hi ha de tota mena: moltes vocacions i moltes formes diferents de viure-ho. Per exemple, en Edson és sacerdot consagrat i, alhora, focolarí, mentre que en Cristian és economista i desenvolupa projectes dins del moviment. Ara mateix està dedicat a un projecte anomenat One Humanity, One Planet, centrat a formar joves amb voluntat d’incidir en la política de diferents llocs del món, un projecte en què jo mateix estic implicat i del qual tinc moltes ganes de veure com evoluciona. El que més em va sorprendre va ser veure com, en aquest moviment, no exigeixen res ni actuen amb segones intencions; confien plenament en Déu, en la Verge Maria, en l’Esperit Sant i en Jesús, fins al punt de basar tota la seva vida en allò que l’Esperit els demani. Em va semblar una mica una bogeria, però, alhora, vaig veure com aquesta confiança els porta a incidir de manera molt real en la vida de la gent, com és el cas de la Fazenda, un projecte adreçat a persones que lluiten contra les drogodependències.
Amb tot, el que més em va marcar aquell dia no va ser tant conèixer el moviment dels Focolars, que ja va estar prou bé, sinó el que va venir després de la presentació. La gent que viu allà, que pateix una addicció o que està en procés de desintoxicació, va anar donant el seu testimoni, explicant com se sentia aquella setmana i com portava el procés. Em va sobtar veure que qui més confiança tenia per parlar era, precisament, la gent reincident. Un dels homes va explicar que la raó per la qual era allà eren la seva dona i la seva filla. Quan li van preguntar quin era el seu somni més gran, va respondre que poder tornar-les a veure. Allò em va trencar per dins. No vaig arribar a plorar, però em va desmuntar tots els esquemes. Em vaig adonar que, al final, el que la gent valora més és l’amor familiar, l’amor de les persones properes, independentment d’on vingui o cap a on vagi. No era un amor qualsevol, sinó el de les persones que realment es preocupen per tu. Això em va fer plantejar-me per què fem realment les coses, què és el que de veritat importa, perquè, al capdavall, tots busquem amor; no el de qualsevol, sinó el d’aquells dos o tres que ens importen de debò. Saber que allà on som, som feliços, contents i plens.
Sé que pot sonar una mica clixé, però cada cop m’adono més que, en realitat, necessitem ben poc per estar bé; el que costa és desprendre’s d’aquella comoditat que, quan falta, molesta i fa mal. Ara mateix tots tres ho estem vivint en primera persona, amb moments força incòmodes en què aquesta comoditat es veu afectada. Per exemple, a la nit vam anar a jugar a vòlei, i no és la primera vegada que un dia concret no hi ha aigua per dutxar-se: t’has de rentar amb una mànega i l’aigua que hi hagi guardada, o bé esperar que torni l’endemà. És incòmode, però, pensant-hi bé, es pot viure perfectament en aquestes circumstàncies; simplement, no és gens còmode.
L’altra cosa que em va sobtar d’aquell dia, per estrany que sembli, va ser precisament no tenir res a fer. A la tarda no vam poder omplir-la de cap manera. Últimament, el que fem sobretot és ajudar el pare Geraldo a millorar el seu jardí o la germana Ana amb feines físiques o d’obra, però hi ha tardes que simplement no tenim res programat. Al principi això ens posava nerviosos, perquè estem acostumats a un altre ritme. En el meu cas concret, des dels setze anys sempre he tingut alguna cosa a fer: si no estudiava, treballava per guanyar-me alguns diners per gastar durant l’any. Va ser precisament aquell dia, crec, quan em vaig adonar que feia anys que no experimentava la sensació de no tenir res a fer. Abans, quan no treballava, m’apassionava el bàsquet, i sempre tenia alguna cosa entre mans. Diria que des dels nou anys que no sentia allò de «no tinc res a fer», i és un temps que sovint oblidem, però que és important, perquè és precisament en aquest buit on la ment es permet deixar fluir les idees, ordenar-se i descansar. No és un descans físic —com dormir vuit hores—, sinó un descans mental. Normalment hi ha moments amb menys feina en què la ment descansa una mica, però el zero absolut, no tenir res a fer del tot, és una altra cosa.
Aquella tarda la meva «feina» va ser seure davant la finestra, mirar les plantes, amb la petita bandera del Brasil i l’Amazones de fons, llegir un llibre i, quan em cansava de llegir, tancar-lo i posar-me a contemplar el no-res. Sembla una broma, però des que era petit que no feia una cosa així. No sé si a més gent li passa el mateix, però, si és així, ho recomanaria: no cal fer un voluntariat ni marxar a l’altra punta del món, però dedicar una estona al dia a no fer res no estaria pas malament.
Alan Reyes Rodríguez
Óbidos
Avui hem continuat amb la rutina que ens ocupa aquests dies. Al matí hem anat a practicar jujitsu al centre de joventut Live in Peace. Tot i que personalment les arts marcials no em desperten gaire interès, participar en aquestes sessions ens està ajudant a integrar-nos i a establir vincles amb els joves locals. Em resulta fascinant comprovar com una disciplina que aparentment podria associar-se amb la violència, quan es practica amb respecte i esportivitat, es transforma en una eina capaç d’unir persones i generar confiança mútua.
A la tarda hem seguit col·laborant amb el Mn. Gerardo en les tasques de jardineria. Avui hem acabat de transportar closques de castanyes que seran utilitzades com a adob. Recordo que els primers dies em semblava feixuc dedicar-me a feines tan físiques, però amb el pas del temps he començat a descobrir la bellesa que hi ha en l’esforç corporal i en el cansament quan aquest es posa al servei d’un propòsit més gran: afavorir el creixement de la vida. A diferència d’altres serveis més abstractes que hem fet aquests dies, aquí trobo especialment gratificant poder observar de manera immediata les conseqüències del nostre treball. El nostre traball s’ha materialitzat en un resultat tangible que reflecteix les nostres ganes d’aportar un petit granet de sorra per millorar la comunitat.
Finalment, al vespre hem assistit al «Festribal», un festival de música indígena celebrat a Juruchi, un poble situat a dues hores en llanxa d’Óbidos. Conèixer la música brasilera i compartir l’oci nocturn amb els locals ha estat una experiència enriquidora, que m’ha permès ampliar la mirada sobre la cultura i la realitat d’aquesta regió de Parà. Ha estat una jornada intensa i plena de contrastos, que em deixa amb la sensació d’estar descobrint, per primer cop, el Brasil des de dins, no només com a visitant.
Martí Coll Gatell, Óbidos
Comença una nova etapa del voluntariat
Avui ha estat un dia diferent, d’aquells que marquen el començament d’una nova etapa dins del voluntariat. Al matí he ajudat en Maribaldo, el jardiner del seminari, a repartir closca de castanya del Brasil pels arbres. Hem estat unes tres hores treballant-hi. Aquesta closca ajuda a retenir la humitat de la terra i afavoreix el creixement dels arbres, una feina senzilla però molt important, sobretot en un lloc on la natura forma part de la vida de cada dia.
Mentre repartíem les closques, he pogut veure una altra manera de servir: no sempre cal fer grans coses perquè una feina tingui sentit. A vegades, ajudar vol dir cuidar un jardí, protegir uns arbres i posar les mans al servei d’allò que creix en silenci.
A la tarda ens hem reunit amb la Maria, la responsable de Santarém, i amb la germana Ana Maria. Ens han explicat com serà la segona part del nostre voluntariat, una etapa més concreta, en què cadascun de nosaltres tindrà una tasca diferent. Després de tants dies de missions, visites i convivència amb comunitats, ara començarem a ajudar en projectes més estables del dia a dia.
En Martí i l’Alan col·laboraran sobretot amb Living Peace – Vivendo a Paz, una organització vinculada al Centro da Juventude que treballa amb joves a través d’activitats educatives, culturals i esportives, promovent una cultura de pau. En Martí farà classes de castellà i l’Alan farà classes de robòtica a joves d’entre 15 i 18 anys. Serà una manera molt bonica de compartir coneixements i acompanyar nois i noies en la seva formació.
Jo, per la meva banda, estaré ajudant en Diego, el responsable dels jardins de Casa Agnes. Casa Agnes és un espai molt important dins dels projectes socials de la diòcesi, especialment vinculat al projecte “A Força das Mulheres e Crianças na Amazônia”, que acompanya dones i infants, oferint oportunitats, formació i suport a persones que viuen situacions de vulnerabilitat. Allà ajudaré en el manteniment dels jardins, també al jardí de les monges, i en la cura de les quaranta gallines que tenen.
Aquest nou encàrrec em fa molta il·lusió, perquè em permetrà viure el voluntariat des d’una feina molt concreta i quotidiana. Cuidar jardins, animals i espais comuns pot semblar una tasca petita, però també és una manera d’estimar i de fer que els projectes puguin continuar funcionant cada dia.
Avui, doncs, ha estat un dia de transició. Hem tancat una etapa més marcada per les missions i n’hem començat una altra més centrada en el servei diari. I, un cop més, aquesta experiència ens recorda que ajudar pot tenir moltes formes: ensenyar, escoltar, acompanyar, cuidar la terra o simplement estar disponible allà on faci falta.
Eloi Terricabras
Óbidos, 30/07/26
Al matí ens hem llevat i hem anat amb la Maria; hem fet una classe de portuguès amb ella, ja que ens ha dit que l’entenem molt bé, però que de vegades tenim un «sotaque», un accent que ens delata força. Hi hem dedicat una hora, i de retruc nosaltres també li hem fet de professors d’espanyol a la Maria, no tant perquè vulgui aprendre’l a la perfecció, que també, sinó sobretot perquè li interessa entrar a la universitat. Aquí, per accedir-hi, cal fer una prova en què has de llegir un text en un idioma (anglès o espanyol) i respondre unes preguntes, una mena de reading a l’anglesa però adaptat aquí. Per això molts estudiants dediquen una temporada a estudiar espanyol: és l’idioma més proper al portuguès per preparar aquesta prova d’accés, entre d’altres que suposo que també hauran de fer. D’aquí neix precisament la raó de ser del curs del Living Peace que farà el Marti, no farà classes d’espanyol de qualsevol manera, sinó centrades a repassar de cara a aquest examen, cosa que trobo bastant interessant.
Ja de nit vam anar a jugar a vòlei, i això sí que m’agrada molt, perquè estem formant un grup bastant xulo i ens estem ajuntant cada cop més amb la gent local. Ens hem fet molt col·legues de l’Amanda, d’en Antonio, i d’un noi amb ulleres a qui li diem «T’he professor» perquè juga molt bé a vòlei. També vam celebrar l’aniversari d’en Cleverson, que ens hi va convidar. Són coses que un agraeix de veritat, que la gent estigui tan oberta i ens aculli d’aquesta manera. Fins i tot hem fet un grup de WhatsApp amb el qual anem quedant amb ells de tant en tant per jugar a vòlei.
Alan Reyes
31 de juliol de 2026
Avui hem dedicat el dia a viatjar cap a Oriximinà, una ciutat situada a unes tres hores en vaixell des d’Óbidos, per assistir al ciri de Sant Antoni que tindrà lloc demà. Fer aquesta travessia ha estat una experiència molt especial, ja que ens ha permès conèixer la manera com la gent es desplaça d’una vila a una altra de forma més econòmica que amb les llanxes ràpides. El vaixell, amb quatre pisos i una capacitat aproximada de 500 persones, està pensat perquè cadascú hi col·loqui la seva hamaca i pugui descansar durant el trajecte. Una vegada més, he quedat bocabadat davant la bellesa amazònica que hem pogut contemplar al llarg del viatge.
Cap al capvespre hem arribat a Oriximinà. Allà hem anat a sopar a casa d’una família que, tot i estar celebrant l’aniversari d’una de les netes, que feia cinc anys, ens ha acollit amb els braços oberts i amb una hospitalitat immensa. Em commou profundament veure la veritable germanor que existeix entre les persones de la comunitat catòlica de la zona. Després de sopar, hem assistit, juntament amb els seminaristes, a les celebracions en honor a Sant Antoni. Tot seguit hem participat en una processó nocturna que recorria els carrers d’Oriximinà fins a la matinada amb la imatge del sant.
Concloem així un dia intens i cansat. Tot i el dèficit de son, ha estat una jornada molt especial que ens ha permès conèixer noves realitats d’altres zones de la diòcesi i continuar fent germanor amb la gent del poble brasiler.
Sant Antoni sobre el riu
Avui ens hem despertat després d’haver dormit tota la nit al barco, en hamaques. Ha estat una experiència nova per a nosaltres. Això sí, almenys teníem aire condicionat, i això ens ha salvat de la calor que segurament hauríem passat durant la nit. Dormir tots en hamaques dins del barco ha estat diferent, però també forma part d’aquestes vivències que fan que cada dia aquí sigui especial.
Durant el matí no hem fet gaire activitat. Estàvem una mica cansats, perquè la nit anterior havíem pogut gaudir de la festa i de les diferents expressions culturals que hi havia a Oriximiná. Tot i el cansament, estàvem contents d’haver pogut viure aquell ambient tan propi del poble, ple de música, gent i tradició.
Després hem anat a dinar amb els seminaristes i amb el pare, i més tard hem pogut visitar una mica Oriximiná amb el pare Iran. Ha estat una estona tranquil·la, però molt bonica, que ens ha permès conèixer una mica més aquesta ciutat i el seu ambient.
A la tarda ja ens hem començat a preparar per a la gran processó de la nit: la processó de Sant Antoni pel riu. A Oriximiná, aquesta celebració és molt important i molt estimada per la gent. Ens van explicar que és considerada una de les processons fluvials més grans i significatives de l’Amazònia. Veure la devoció del poble des del riu, amb les embarcacions, les llums i tota la gent reunida, va ser una imatge molt impactant.
Més que una simple processó, era una expressió de fe i de cultura. Sant Antoni no només era portat i venerat, sinó que semblava formar part de la vida del poble, del riu i de la història d’aquella comunitat. En un lloc com l’Amazònia, on el riu és camí, vida i trobada, viure una celebració religiosa sobre l’aigua té un sentit molt especial.
Després, en comptes de fer la processó caminant, vam celebrar la missa a fora, amb tota la gent. Va ser un moment molt maco, ple de senzillesa i de fe compartida. A la nit també vam poder passejar una mica per les parades, veure els menjars que oferien i continuar gaudint de la cultura i de l’ambient de festa.
Finalment, ja de nit, vam tornar al barco per emprendre el camí de tornada cap a Óbidos. Ha estat un dia tranquil en alguns moments, però molt intens en tot el que hem pogut veure i viure. Ens enduem el record d’una festa plena de fe, riu, música i tradició, i d’una manera molt amazònica de celebrar i compartir la devoció.
Eloi Terricabras
Oriximiná, 02/08/26
El 3 d’agost, el nucli real del dia va ser la sortida a buscar material amb l’Allison, però per entendre per què hi vaig dedicar tot el matí cal una mica de context. Fa uns dies, en una reunió amb la gent del Living Peace, vaig proposar fer classes de robòtica, en què explicaria una mica de teoria. Parlant-ho, vam arribar a la conclusió que el millor seria plantejar-ho com una mena de learning by doing: un projecte en què, durant la setmana, faria classes magistrals, i després, en una part pràctica, s’aniria construint allò amb què anirien aprenent. Vam pensar en el reg automàtic d’una planta, una maceta amb un sensor d’humitat, una mini bomba d’aigua, un recipient, uns tubs que ho connectessin tot i un microcontrolador, en aquest cas un Arduino Uno, que és el més utilitzat i amb el qual es pot aprendre més. Vaig començar a dissenyar el material d’aprenentatge i quan en vaig parlar amb la gent del Living Peace, la idea els va fascinar, perquè aquí no hi ha res de semblant, el més proper que es fa és a l’Institut IFPA, l’Institut Federal de l’Estat de Pará, aquí mateix a Óbidos, i tot i així just tenen un parell d’impressores 3D, i uns pocs projectes desenvolupats. Vaig pensar que valia la pena intentar plantar aquesta llavor entre els nens, ensenyar-los, més enllà d’un coneixement concret, l’amor per l’enginyeria, perquè crec que això pot ajudar el seu entorn a nivell local i remoure alguns cors; és més complicat que a Espanya, però no impossible, i si a més els retorna alguna cosa, encara millor. Ho vaig veure com una idea win-win, es adir, on thotom sortia guanyant.
Doncs bé, per tirar-ho endavant necessitàvem el material (els sensors, el microcontrolador, la mini bomba), i aquest matí del 3 d’agost el vaig dedicar sencer, amb l’Allison, que fa classes d’informàtica al Living Peace, a recórrer amb moto tot Óbidos buscant-lo. Vam passar per una botiga de motors, per una altra que arreglava rentadores, per totes les botigues que tinguessin encara que fos una mica d’electrònica, fins i tot de plaques solars, i pràcticament no vam trobar res. L’únic material que vam localitzar va ser un Arduino que havia comprat una botiga d’informàtica per als nens de l’IFPA. Com a última opció, l’Allison va recórrer a un contacte a l’institut, un professor amb formació en mecatrònica, per veure si ens podia donar alguna idea, ja que, sent local d’Óbidos, sabria orientar-nos sobre quin material es pot aconseguir aquí. Vam parlar-hi i ens va dir que ens hi passéssim l’endemà, cosa que obre la porta a alguna solució. Després, ja amb l’Allison, ens vam posar a buscar per internet, tot i que aquí hi ha un problema seriós amb els enviaments: aconseguir alguna cosa no és car, però l’enviament triga com als inicis d’Amazon, quan els paquets tardaven un mes o tres setmanes a arribar i no hi havia manera d’escapar-se de pagar un enviament car. Em recorda exactament quan era petit i les coses no arribaven mai; és xocant, perquè pensava que això ja estava estandarditzat arreu, però aquí no. Vam quedar, doncs, amb el professor per a l’endemà al matí.
Fa un temps que parlo amb en Daniel, un altre voluntari, alemany de 19 anys, que em va recomanar un lloc on fer jujitsu; aquest mes m’hi he apuntat i hi vaig els dies que el cos m’ho permet, perquè hi ha dies molt intensos i costa pensar en una classe. Per arribar-hi cal com a mínim una bici, i l’única que hem pogut aconseguir a Óbidos és de marxes, en un lloc ple de pujades i baixades, una mica a l’estil de Canet i Arenys. Se’m ressenten els glutis de tant pedalar. Estic agraït perquè els dies ja comencen a agafar una forma més familiar; no sé si sóc jo qui m’estic acostumant al Brasil, o si és el Brasil qui s’està acostumant a mi. La cosa és que ja els veig més quotidians: no he oblidat d’on vinc ni com és Calella, però m’estic començant a acostumar a la seva manera de pensar, de fer, de viure. No hi estic del tot còmode, perquè no hi ha cap lloc com casa, però tampoc estic malament: estic content, orgullós, agraït.
Amb aquests dies també m’estic adonant d’un canvi pel que fa a la fe, ens hem allunyat una mica de l’aspecte eclesial al qual estàvem acostumats el primer mes, i parlant amb els seminaristes en algunes pauses, o quan visito de tant en tant el sagrari que tenim aquí, em sento més a gust amb Déu, a nivell personal. Crec que estic desenvolupant una fe més madura, i n’estic molt orgullós, perquè tot això ha vingut d’una manera molt orgànica i natural. M’estic adonant que, en realitat, les coses simplement són, i ja està; no hi ha coses bones ni dolentes en si mateixes, som nosaltres qui els donem aquest color, en funció de la circumstància, de com ens afecta l’entorn. Però moltes vegades les circumstàncies senzillament són. I aquí és on entra la fe, és l’eina perfecta on Jesús ens ajuda a veure les coses de la de la millor manera sense caure en un optimisme sec i acceptant el que es.
Alan Reyes
03 d’Agost de 2026
Avui hem seguit treballant ajudant els jardiners de la diòcesis. Treballar en el món de la jardineria està trencant els meus esquemes. Al principi pensava que era una activitat amb poc sentit. Cada dia, quan veia tanta gent treballant i suant només per embellir els jardins, em preguntava: “Tant d’esforç per no obtenir res a canvi?”.
Amb el temps, però, m’he adonat que aquest pensament era fruit d’una mentalitat utilitarista, pròpia del sistema capitalista. Descobrir-ho m’ha ajudat a sortir d’aquest marc mental i a comprendre que la nostra tasca és buscar la bellesa per la bellesa mateixa, com una manera d’apropar-nos a la naturalesa i, en última instància, a Déu.
Martí Coll Gatell, Óbidos
Quatre mans per cuidar la terra
Avui ha estat un altre dia de treball. Ja fa dos dies que estic ajudant en Diego, i la veritat és que està sent una feina força física. Cada matí comencem cuidant les gallines: els donem menjar, els omplim l’aigua i recollim els ous. És una rutina senzilla, però necessària, perquè també forma part del dia a dia de Casa Agnes.
Avui, però, ha estat un dia de més esforç. Hem passat gairebé tot el matí treballant amb pala i carretó, netejant tot el corral de les gallines perquè poguessin estar en millors condicions. Ens han explicat que cada quatre mesos cal netejar-lo a fons, i realment ha estat una feina llarga i cansada, però també molt necessària.
A la tarda hem anat a podar el jardí de les germanes, perquè d’aquí a dues setmanes tenen una visita important i cal deixar l’espai ben arreglat. A poc a poc vaig entenent la quantitat de feina que hi ha darrere de cuidar jardins, horts i espais comunitaris. En Diego normalment treballa sol i sovint necessita ajuda. Abans hi havia un jardiner que s’encarregava del jardí del seminari, de Casa Agnes i també del jardí de les monges, però amb el temps alguns espais havien quedat força descuidats.
Ara en Diego se n’està fent càrrec, i el fet que jo pugui ajudar-lo aquests dies és una gran ajuda per a ell. De dues mans passem a ser quatre mans, i això es nota molt. Cada dia fem moltes coses, i tot i que acabem cansats, també és bonic veure com la feina va donant fruit.
Una de les parts més interessants d’aquests dies és que estem començant a construir un nou hort a Casa Agnes. La idea és remodelar tot el jardí i transformar-lo completament. Ara mateix està força descuidat, brut i ple de brossa, però a poc a poc el volem convertir en un espai nou, viu i útil. Amb el nou hort, podran tenir verdures, fruites i altres aliments que ajudaran en el dia a dia de la casa.
Aquest treball m’està ensenyant que el voluntariat també pot passar per coses molt concretes: agafar una pala, empènyer un carretó, netejar un corral, podar un jardí o preparar la terra perquè hi pugui créixer alguna cosa nova. Potser no són feines que es vegin gaire des de fora, però són importants. Cuidar la terra, els animals i els espais també és una manera de cuidar les persones que hi viuen.
Eloi Terricabras
Casa Agnes, 05/08/26
Comencem pel principi. Feia uns quants dies havíem tingut la reunió amb el professor del IFPA, ell ens va ensenyar una mica l’entorn i, parlant-hi, ens va dir que aquí a Óbidos és molt complicat aconseguir material, però que la idea li va agradar molt perquè ell mateix té un projecte similar allà a l’IFPA, que ens va ensenyar. Es tracta d’un hivernacle que voldria automatitzar amb un sensor d’humitat i sensors de temperatura, i en comptes d’una mini bomba, fer servir una electrovàlvula, en essència, el mateix, ja que totes dues necessiten un relé per funcionar. Ell mateix ens va proposar fer el projecte allà, a l’IFPA, establint una col·laboració entre el Living Peace i l’institut, i això em va encantar, perquè obria la porta a més unions; al Living Peace li interessa que l’IFPA tiri projectes endavant perquè té més material, més espai i una capacitat més gran d’arribar a més gent i d’ajudar-ne més amb aquesta col·laboració. Vaig dir que sí sense dubtar-ho, ho vaig veure espectacularment bé, i encara més tenint en compte que posaria els nois en un entorn especial. La fórmula que millor s’hi adaptava era fer classes teòriques cada dia entre setmana, ja que ells no ens podien oferir espai entre setmana, que tenen ple, amb una petita part pràctica mitjançant simulació, ja fos amb una pàgina com Tinkercad, que ofereix formació amb Arduino en línia, o amb simuladors electrònics i vídeos, i reservar el dissabte de cada cap de setmana per anar a l’IFPA a fer la part pràctica de veritat.
Parlant amb el professor, em va dir que li agradaria que conegués la directora, i això és el que vaig fer aquell 6 d’agost, vaig anar a l’IFPA a concretar la reunió amb ell, em vaig presentar als nois del seu curs que podrien fer de suport els caps de setmana per a les sessions pràctiques, i després em va presentar la directora. La cosa és que m’hi va presentar just mentre feien la benvinguda del curs als alumnes, ja que allà el curs comença un mes abans; també tenen un mes de vacances de Nadal, que aquí en diuen «férias». Estaven fent la xerrada de benvinguda, i em va tocar viure una situació força surrealista, però de la qual n’estic orgullós: acabar amb un micròfon donant la benvinguda als alumnes de l’IFPA i animant-los a estudiar. Em va sortir d’una manera força natural, perquè al final sé que allò que estan vivint ara és important, és on desenvoluparan les eines que utilitzaran el dia de demà. Recordo que a la pissarra hi havia alguna cosa sobre xocs inelàstics, de física, i ho vaig fer servir com a referència, dient-los que tot comença aquí. Em va semblar interessant estar davant d’un centenar de nois i noies parlant-los de l’experiència universitària i de la importància d’aquesta etapa que estan vivint, animant-los a viure-la amb molt d’interès, buscant sobretot allò que més els agrada, allò que els diu el cor.
Aquell mateix matí, parlant amb el professor, ell em va voler fer una mena de petita prova: per molt que jo digués que sóc de la UPC, per molt que digués que sabia fer això o allò, ell necessitava veure-ho amb els seus propis ulls abans de deixar-me entrar a l’institut. Em va posar a dissenyar amb Fusion 360, un programa que mai havia tocat de debò, el conec perquè m’agrada el disseny mecànic, però no hi havia treballat mai. Em va demanar que dissenyés una peça per unir dos tubs. Em fa una mica de vergonya dir-ho perquè no dominava bé les cotes tal com m’hauria agradat, però em vaig adonar que el professor tampoc en sabia gaire, de Fusion. Vaig anar dissenyant la peça davant seu, i em va agradar veure que sabia bastant més del que em pensava: la part de disseny és, crec, la més assequible per a tothom, perquè no requereix estudiar res en concret, i tot i que jo tampoc en dominava el programa, tinc prou nocions per haver-me dedicat a dissenyar en diversos programes diferents, i al final la lògica és sempre la mateixa. Em va sorprendre que ell, sent un professor força reputat i respectat a l’institut, no en sabés gaire, de Fusion, i que amb mi acabés aprenent coses a les quals abans no havia parat gaire atenció; també em va agradar veure que ell s’adonava que no era qualsevol, que podia obrir les portes a algú capaç de fer bé les coses. Tot i que, com que no era el programa amb què estic acostumbrat a treballar (SolidWorks), la manera d’improvisar-ho no va ser la millor: les cotes que vaig posar no eren exactament com m’hauria agradat, ni ho vaig fer de la manera més eficient, però es va poder fer, i el resultat li va agradar.
Per la tarda, com que vaig arribar prou d’hora, vaig poder acompanyar el pare Geraldo a una comunitat, a Curumú, per celebrar una missa. Va estar molt bé, no tant per la missa en si (que sempre és d’agrair celebrar-la) sinó perquè vam poder parlar amb la dona que gestiona la comunitat, la persona encarregada d’unir la gent d’allà. No ho negaré: el que més em va agradar va ser menjar cacau. Vam veure una llavor de cacau i com era per dins, i em van explicar tot el procés per arribar al cacau que coneixem al pot de Cola Cao: primer és una llavor que s’obre amb un cop sec, i a dins hi ha unes llavors amb una mena de líquid dolç amb el qual es fa el famós suc de cacau, o que fins i tot es pot xuclar directament. Dins d’aquest líquid hi ha la llavor, que es deixa assecar, es torra, es tritura i es compacta; d’aquí surten les pastilles de cacau que molts coneixem, i aquestes pastilles es tornen a moldre per fer la pols de cacau que s’utilitza al Cola Cao i a la xocolata. Em va semblar molt interessant. La dona, sense dir que fos superhumil, no tenia una casa lletja ni petita, ni res per l’estil, sí que vivia diferent del que estem acostumats a veure: tenia un jardí enorme, ple de plantes i de fruites, fins al punt que jo mateix vaig pensar: «M’agradaria tenir una vida així», literalment capaç de mantenir-se unes quantes setmanes només amb el que produeix aquell jardí. És una cosa que em crida molt l’atenció i que m’agradaria poder gaudir el dia de demà, quasi com la vida de pagès de Catalunya. És curiós.
Ja de nit, gràcies a Déu vam arribar cap a dos quarts de vuit, cosa que em va donar temps de canviar-me ràpid i sortir disparat cap a l’entrenament de jujitsu. I mira que em va tocar lluitar contra l’entrenador: sembla que és el «preu del novell» haver de barallar-se sempre amb ell. A més, jo peso bastant, noranta i escaig quilos, gairebé cent, així que no em poden posar a lluitar amb qualsevol. Em toca sempre amb l’entrenador, que és qui més en sap, però també qui més repartix. Tot i així, hi vaig sobrevivint, i així vaig perdent la por al contacte proper i a les baralles a terra. M’agrada, m’ho passo bé, és la part de disciplina mental que més gaudeixo.
Alan Reyes
6 d’agost de 2026
Avui és 30 de juny i acabo de tancar una etapa. Ha estat el meu últim dia de feina al Limcamar. Tot just hi he treballat un mes, amb una jornada de 31 hores setmanals, però n’he tingut prou per adonar-me d’una cosa important: el temps no mesura l’impacte que les persones tenen en la nostra vida. En aquest mes he construït bones amistats i he mantingut converses que han canviat la meva manera de veure les coses en alguns àmbits.
I, inevitablement, penso: si un mes dins d’una rutina normal ha transformat tant la meva perspectiva, què passarà durant els pròxims dos mesos al Brasil? Sé que el temps és limitat, però intueixo que m’esperen infinits —entengui’s l’expressió com una quantitat enorme i impossible de comptar de moments— capaços de capgirar la meva manera d’entendre el món.
Em trobo en aquell moment vital en què ets a punt de fer el salt definitiu: acabant els estudis, a les portes de la independència, de la primera feina de veritat, de la primera nòmina… És aquell instant en què et poses, tu sol, davant del món. I crec que aquesta experiència al Brasil és l’oportunitat perfecta per redefinir com vull afrontar tot el que està per venir.
Tanmateix, si soc completament sincer, també arribo a aquest dia cansat. Molt cansat. Vinc d’un quadrimestre a la universitat força intens. Els qui estudien a la UPC saben que la càrrega de treball i el temps que exigeix és enorme. Per si no n’hi hagués prou, he enllaçat l’època d’exàmens finals amb la feina que acabo d’acabar avui. Ara només tinc quatre dies de descans abans d’agafar l’avió, i aquests dies impliquen preparar les maletes i deixar-ho tot a punt.
De vegades m’assalta el dubte: d’on trauré l’energia i les ganes per oferir un somriure i una bona actitud en cada moment si el que el meu cos em demana a crits és pau? Però, en el fons, confio en el procés. Sé que la calma d’un nou entorn, el fet de permetre’m desconnectar del mòbil i de la tecnologia, i submergir-me al màxim en el present em donaran el respir mental que tant necessito.
Tinc clar que aquest viatge té un potencial enorme, però hi vaig amb una actitud molt concreta: tinc més ganes de ser transformat jo que no pas d’intentar canviar res. No sé exactament quines tasques duré a terme en el dia a dia del voluntariat, però no hi viatjo amb la intenció de «salvar el món», sinó d’ajudar i aportar allò que sigui necessari. Vull viure aquesta experiència amb els ulls ben oberts per veure què em vol transmetre el món i tornar sent un Alan diferent, mirant la vida des d’una perspectiva que encara desconec.
Aquest viatge també toca una fibra molt íntima dins meu. Sento que la meva fe està evolucionant. Estic passant per un període de dubtes teològics i de recerca de coneixement que m’han fet comprendre que encara he d’aprendre molt. Com que aquest és un voluntariat amb una identitat cristiana i creient, hi vaig disposat a deixar que Déu i l’Esperit Sant em comuniquin allò que necessito escoltar en aquest moment de la meva vida.
Vull que aquests mesos m’ajudin a connectar amb mi mateix, a replantejar-me quins són els meus pilars i a disposar d’un espai ampli per a la meditació. Però, sobretot, vull aprendre a alinear el meu futur professional amb els meus valors. Vull posar l’enginyeria al servei de les persones, i no a l’inrevés, com passa massa sovint.
Potser estic posant massa pressió o massa expectatives en aquest viatge, ho sé. Però hi vaig amb el cor obert. Al cap i a la fi, estic convençut que rebré allò que Déu vulgui donar-me i, amb aquesta certesa al davant, començo a fer la maleta.
Brasil, ja venim!
Soc en Martí Coll, un dels joves que tindré l’oportunitat de conviure juntament amb la comunitat eclesial d’Óbidos durant dos mesos. Aquests últims dies abans de partir, enmig de les nombroses preparacions, nervis, emocions, he tingut l’oportunitat de llegir l’exhortació apostòlica del papa Francesc titulada «Estimada Amazònia». En ella el papa Francesc diu: «Som cridats a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells» (Estimada Amazònia, 72). Aquesta frase considero que descriu a la perfecció el sentit profund del viatge: deixar-se il·luminar per la comunitat que ens acollí; veure la bellesa en la diversitat, al mateix temps que experimentar la universalitat de l’Església. En aquesta aventura que ara començo, molt ben acompanyat, lluny de voler-ho tindré tot controlat i formular expectatives, vull deixar que l’Esperit Sant em transformi mitjançant totes les vivències, realitat i testimonis que ens ofereixi.
Em dic Eloi Terricabras, tinc 23 anys, soc de Calella, Catalunya, i actualment estudio Enginyeria Química.
A pocs dies de marxar cap a Óbidos, Pará, al Brasil, sentouna barreja molt gran d’ emocions. Tinc moltes ganes de viure aquesta experiència, però també sento respecte, perquè sé que em trobaré amb una realitat molt diferent de la meva i que sortiré de la meva zona de confort. Hi vaig amb el cor obert, amb ganes d’escoltar, d’ aprendre i de posar-me al servei dels altres de la millor manera qpossible.
M’agradaria ajudar en tot allò que faci falta: en tasques materials, en construcció, en agricultura, fent activitats amb infants, jugant amb ells o simplement compartint el dia a dia amb la comunitat.
No hi vaig pensant només en el que jo puc donar, sinó també en tot el que puc rebre i aprendre de les persones que hi viuen.
Espero poder aportar alegria, energia i disponibilitat, encara que sigui amb petits gestos.
Vull afrontar aquests dos mesos amb humilitat, respecte i confiança, intentant adaptar-me a cada situació i donant el millor de mi. Sé que serà una experiència intensa, però també crec que pot ser molt transformadora. Marxo amb il·lusió, amb una mica de nervis i amb moltes ganes de deixar-me sorprendre per tot el que viuré.
