Diari de tres voluntaris al cor de l’Amazònia
Dia de 29 hores, dos continents, dues realitats…
Resulta difícil definir aquest intens primer dia de viatge. Avui, a les 6:00 h, ens hem acomiadat de la nostra ciutat per iniciar l’aventura que ens esperava. Cinc canvis d’hora després, a les 15:20 h, hem arribat a Brasília.
En aquestes primeres hores al continent americà he comprès que, per molts advertiments que rebis, és impossible preparar-se del tot per al xoc cultural que comporta canviar de continent: el desconcert de trobar-se en una terra estranya, amb una llengua i uns costums tan diferents dels nostres.
Enmig de tantes diferències, ha estat especialment bonic assistir a una missa en el Santuari Don Bosco, on hem pogut experimentar que l’eucaristia i la litúrgia són un gran mitjà de germanor entre els catòlics, capaç de transcendir impediments lingüístics i culturals.
Martí Coll, Brasília
Brasília a peu: pregària, ciutat i Amazònia
El dia d’ahir va començar d’una manera senzilla i profunda: abans d’esmorzar, vam resar Laudes a la petita capella que hi ha dins la casa dels Focolars, on ens estem allotjant aquests dies. Després vam compartir l’esmorzar amb en Claret un membre de la comunitat, que fa quaranta anys que forma part del moviment dels Focolars i que, d’aquí a pocs dies, serà ordenat capellà.
Tot seguit vam sortir a descobrir Brasília a peu. Vam caminar molt, però cada passa ens permetia conèixer una mica més aquesta ciutat tan diferent, pensada, oberta i plena d’espais immensos. La primera parada va ser el Santuari de São João Bosco, un lloc realment impressionant. Sant Joan Bosco, conegut com a pare i mestre de la joventut, va dedicar la seva vida a educar i acompanyar els joves, especialment els més necessitats, i aquesta mirada d’esperança es podia sentir dins aquell espai tan especial.
Després vam continuar fins al mirador de la Torre de TV de Brasília i vam baixar pels jardins de Burle Marx, fins arribar a la Biblioteca Nacional, el Museu Nacional de la República i la magnífica Catedral Metropolitana Nossa Senhora Aparecida. La catedral, obra d’Oscar Niemeyer, sorprèn per la seva forma moderna i lluminosa: sembla que s’obri cap al cel, amb les seves columnes blanques i els vitralls que omplen l’interior de color i silenci.
Vam seguir caminant pels ministeris fins arribar a la Praça dos Três Poderes, un dels espais més simbòlics de la capital, on es troben representats els tres poders de l’Estat brasiler. Allà vam donar per acabada la ruta i vam tornar cap a la casa dels Focolars, cansats però contents d’haver pogut descobrir tants racons de Brasília.
Al vespre vam celebrar missa amb la comunitat dels Focolars i amb gent d’allà. La va presidir mossèn Cinto, juntament amb en Claret. Va ser bonic acabar el dia de la mateixa manera que l’havíem començat: pregant i compartint la fe amb persones que, tot i venir de realitats diferents, ens feien sentir acollits.
Després vam anar a sopar amb en Cleiton, funcionari del Ministeri del Medi Ambient, que treballa en temes relacionats amb l’Amazònia i que també era a la casa dels Focolars. Ens va explicar moltes coses sobre Brasília, però sobretot sobre la importància i el valor profund del bosc amazònic. A través de les seves paraules vam poder entendre que l’Amazònia no és només un gran espai natural, sinó un lloc ple de vida, de misteri i d’una importància immensa per al Brasil i per a tot el món. No sabria resumir tot el que ens va compartir, però sí que podem dir que va ser una conversa que ens va fer mirar l’Amazònia amb uns altres ulls i prendre més consciència de la necessitat de protegir-la.
Va ser un dia llarg, ple de camins, trobades i descobertes. Brasília ens va mostrar la seva arquitectura, la seva fe i també una porta oberta cap a l’Amazònia, que ben aviat coneixerem més de prop.
Eloi Terricabras, Brasilia
Camins de Goiás, aigua viva i una missa entre cascades
El dia d’avui ha començat aviat, amb un esmorzar de menjar típic del Brasil que ens ha donat energia per afrontar una jornada que acabaria sent llarga, intensa i plena de descobertes. Després d’esmorzar hem anat a la Paróquia São Camilo de Léllis on ens esperava en Claret, que ens ha acollit amb molta amabilitat i ens ha deixat un cotxe per poder visitar, durant tot el dia, les afores de Brasília.
Hem sortit en direcció a Pirenópolis, però abans d’arribar-hi hem fet una primera parada al Salto de Corumbá, un espai natural conegut per les seves aigües, els seus salts i les seves cachoeiras, que en català vol dir cascades. Allà hem fet una petita excursió d’una hora i ens hem pogut banyar enmig d’un paisatge preciós, envoltats de natura i amb la sensació d’estar començant a descobrir un Brasil més verd, més tranquil i més profund.
Després d’aquesta primera experiència, hem continuat el camí fins a Pirenópolis, ja a l’estat de Goiás. Només arribar-hi, el poble ens ha sorprès molt. El primer que hem visitat ha estat la Igreja Matriz Nossa Senhora do Rosário, una de les esglésies més emblemàtiques de la ciutat i un dels seus grans símbols històrics. Amb la seva façana blanca, les portes i finestres blaves i la seva presència al centre del poble, ens ha ajudat a entendre de seguida el caràcter colonial i religiós d’aquest lloc.
Tot seguit hem passejat pel poble. Pirenópolis és un lloc amb molt d’encant: carrers empedrats, cases baixes de colors clars, teulades vermelloses, finestres de fusta i façanes senzilles però plenes de vida. Té aquell aire de poble antic que convida a caminar sense pressa, a mirar els detalls i a deixar-se portar pel ritme tranquil dels seus carrers.
Després de dinar, hem anat cap a les cachoeiras Bonsucesso. La caminada fins allà ha durat uns trenta minuts, i durant el recorregut hem anat trobant fins a sis cascades, cadascuna amb el seu paisatge i el seu encant particular. Ens hem banyat a la sisena, que per mi era la més bonica de totes: un espai de pau, d’aigua fresca i de natura viva.
Quan ja tornàvem, hem parat a la primera cascada, i allà mossèn Cinto ens ha celebrat una missa enmig d’aquell paisatge meravellós. Va ser un moment únic. Sentir la missa envoltats d’aigua, arbres i silenci ens va fer viure la fe d’una manera molt especial, com si tota la natura també formés part d’aquella pregària.
Finalment, després d’un dia molt llarg però molt complet, hem tornat cap a Brasília. Ens enduem el record d’un dia ple de camins, banys, converses, paisatges i aprenentatges viscuts. Un dia que ens ha ajudat a conèixer una mica més la bellesa del Brasil i també a descobrir com, de vegades, Déu es fa present en els llocs més inesperats.
Eloi Terricabras, Brasilia
Els camins de Déu també passen pels imprevistos
Avui concloem la nostra estada a Brasília. Per acomiadar-nos d’aquesta ciutat tan peculiar com fascinant, hem aprofitat per visitar els últims monuments pendents: el monument a JK, dedicat al president Juscelino Kubitschek, impulsor de la construcció de la capital; un museu singular que explica la seva vida i obra; i el llac Paranoá, un indret idíl·lic que reflecteix la comunió entre natura i civilització.
En aquestes darreres hores també hem tingut l’oportunitat de visitar el Ministeri de Medi Ambient gràcies a l’amable invitació del Clainton. Aquesta experiència m’ha permès contemplar la ciutat des de la perspectiva dels milers de funcionaris públics que li donen vida. Mirant enrere, em sento orgullós de constatar com la meva visió de Brasília i del Brasil en general s’ha enriquit des que hi vaig arribar. Tot això ha estat possible gràcies als testimonis de les persones que hem conegut i a les realitats que hem observat en primera persona.
A les 22 h ens dirigíem a l’aeroport, agraïts per l’immillorable acolliment de la comunitat focolarina de Brasília, una comunitat de germans que m’ha transmès un profund sentit de fraternitat, fe i plenitud. En aquell moment no érem conscients que el viatge que començàvem cap al cor de l’Amazònia s’allargaria més del previst. Just abans de l’enlairament, ens van comunicar que hi havia hagut una incidència tècnica a l’aeroport de Santarém. Després de dues llargues hores d’espera, ens van informar que el nostre vol no sortiria fins a les 10:50 de l’endemà.
Com si no fos prou, l’Alan i l’Eloi van començar a trobar-se malament a causa d’algun aliment ingerit. Tot i així, res d’això va impedir que finalment arribéssim a Santarém a les 13 h. Veure per primer cop la immensa massa d’aigua de l’Amazones des de la finestra de l’avió em va impressionar profundament i em va recordar fins a quin punt la natura pot desbordar qualsevol expectativa preconcebuda. Els nervis i les emocions bateguen a flor de pell mentre veiem com el nostre destí s’acosta cada hora més. Tanmateix, el dia d’avui ens ha recordat que, per molt que intentem tenir-ho tot sota control, la vida, i Déu ens recorda la importància de cultivar la resiliència i en saber transformar els imprevistos en aprenentatges.
Martí Coll, Santarém
Sant Francesc d’Assis (Càntic a les criatures)
Avui, navegant pel majestuós riu Amazones en direcció a Óbidos, aquests versos han ressonat amb força dins meu. Davant l’exuberant bellesa del paisatge, m’ha sortit del cor donar gràcies a Déu per permetre’m endinsar-me en una de les seves creacions més esplèndides: l’Amazones.
Després de cinc hores intenses i plenes de vida a la llanxa, hem arribat finalment a Óbidos, on la comunitat diocesana ens ha rebut amb generositat.
Ahir vam començar el dia d’una manera una mica atrafegada. Havíem quedat de sortir a les 9, però cap de nosaltres no es va assabentar realment de l’acord. Així que ens vam llevar pel nostre compte cap a les 8 i ens vam posar a organitzar les maletes i a canviar-nos.
Necessitàvem descansar de debò, sobretot l’Eloi i jo, que anàvem una mica tocats. Amb prou feines vam tenir marge, perquè el Cinto ens va trucar a la porta abans que tinguéssim temps ni de dutxar-nos ni de rentar-nos les dents. Ja hi havia una sortida preparada i vam haver d’espavilar-nos de pressa.
Ens van presentar en Gabriel, un noi de 25 anys de la zona, tot i que, en realitat, viu a unes vuit hores d’aquí amb vaixell. Passa una temporada a Óbidos recuperant-se d’un problema de visió. Havia fet un voluntariat a Alemanya i va ser qui ens va fer de guia pel poble, ensenyant-nos els espais més emblemàtics: un lloc on s’explica la història d’Óbidos, els carrers més coneguts, el parc i la catedral.
Però, més que el recorregut en si, el que se’m va quedar gravat va ser l’estona en què ens vam asseure amb ell i ens va parlar de la seva experiència com a voluntari a Alemanya. Ens explicava que allà l’idioma suposa un obstacle molt important i que costa molt fer amistats de veritat. En canvi, quan n’aconsegueixes una, és sincera: quan et diuen que sí, és que sí, i quan et diuen que no, és que no.
Em va fer adonar que estem en una situació força favorable dins dels països on hauríem pogut fer el voluntariat, perquè el Brasil ens està acollint molt i molt bé.
Tornant cap a la catedral, ens vam trobar amb un dels rectors que, sense que estigués previst, es va oferir a fer-nos una altra visita, aquest cop explicant-nos amb detall tot l’art que hi ha a l’interior.
Actualment hi estan fent una remodelació que combina elements propers a la cultura popular amb explicacions de caràcter molt litúrgic. Al centre de la catedral hi ha Jesús a la creu, envoltat d’un arbre que representa l’arbre de la vida, un símbol molt en sintonia amb el fet que ens trobem literalment en plena zona amazònica. D’aquest arbre en neixen uns fruits que representen els sagraments.
També hi havia uns fruits vermells i cremats que simbolitzen els dotze apòstols. El vermell, un color que es repeteix en molts espais de la catedral, representa la divinitat, mentre que el fet que els fruits estiguin cremats simbolitza la naturalesa humana, que no sempre ha actuat correctament, i alhora recorda el martiri que van patir els apòstols per defensar Jesús.
A la part superior, en uns vitralls que encara estan en procés d’elaboració, s’hi representen diversos episodis del Gènesi: la creació de la llum, de la terra, la separació del cel, la naturalesa i els animals. El conjunt està molt ben aconseguit i és ple de simbolisme, reforçant, una vegada més, aquesta idea del retorn a la natura i de la creació divina.
El sacerdot ens va fer una pregunta que em va cridar especialment l’atenció: la creació continua avui dia? Ell mateix va respondre que sí, perquè el pla de Déu encara no s’ha acabat i nosaltres en formem part, com a part del seu projecte creador.
Jo donava per fet que la creació s’acabava amb el relat del Gènesi, que Déu descansava i ja estava tot fet. Però no: Déu continua creant, sosté tot allò que avui és viu, i nosaltres formem part d’aquesta creació alhora que també creem gràcies a ell. És una visió una mica romàntica, però també molt bonica, que fins ara no havia arribat a interpretar d’aquesta manera.
També em va sorprendre saber que les pedres del terra de la nau principal de la catedral van ser extretes i portades d’Israel, de la Terra Promesa, un detall que mostra la força simbòlica que donen a cada element artístic i constructiu.
Finalment, vam visitar l’espai on són enterrats els bisbes. De moment n’hi ha dos, però hi ha lloc per a quatre més, una previsió pensada per cobrir aproximadament els pròxims dos-cents anys.
El que més em va sorprendre d’aquella visita no va ser tant el nivell tècnic o artístic, sinó l’actitud del sacerdot: la manera tan càlida com ens va acollir i ens ho va explicar tot.
Al final de la visita, que es va fer en portuguès, ens va explicar com s’organitzen aquí. Hi ha molt pocs sacerdots per a un territori immens. La zona d’Óbidos és, si no ho recordo malament, unes set vegades més gran que Catalunya. Això vol dir que hi ha un bisbe, però una gran quantitat d’esglésies i comunitats repartides per un espai enorme.
Això em va cridar molt l’atenció i, parlant-ne després, vam arribar a la conclusió que aquí s’intueix cap a on sembla estar caminant l’Església. A Catalunya estem acostumats a una Església centrada en la parròquia i en la figura del sacerdot. En canvi, aquí, al Brasil, intenten posar el focus en les comunitats vives, de manera que són les comunitats les que determinen on és l’Església.
Al final, té sentit, perquè l’Església és precisament això: comunió, una comunitat de persones unides. El sacerdot celebra la missa allà on pot i prepara allò que cal, però no és ell qui assumeix tota la responsabilitat de la comunitat. Són els mateixos practicants i devots de cada lloc els qui sostenen la vida de la comunitat i duen a terme les activitats que s’hi organitzen.
Això em va fer pensar que l’autoritat no és tant una qüestió de poder com de responsabilitat compartida i de servei a la comunió. Jesús és a tot arreu, això és evident, però la seva presència es fa especialment palpable allà on hi ha una comunitat viva, no simplement allà on l’ésser humà decideix situar una estructura. No és «aquí hi ha el sacerdot, aquí hi ha l’Església, aquí hi ha Jesús», sinó que és allà on les persones es reuneixen i viuen en comunió on aquesta presència es fa tangible. És una idea que em va semblar molt interessant i que dona per a molta reflexió.
Després vam anar a dinar amb el bisbe, i van sorgir converses molt interessants. Ens va explicar el seu propi xoc cultural quan va arribar al Brasil i com havia viscut aquell procés d’adaptació.
Després de dinar vam tenir una estona de descans que necessitàvem de debò. No tant pel cansament físic, tot i que també anava bé, sinó sobretot per descansar mentalment i espiritualment. Estaven passant moltes coses, vivíem moltes emocions i tenia la sensació que el cap estava saturat, amb molta informació i molt poc temps per assimilar-la. Necessitava un espai de repòs real, gairebé com un moment de meditació. El vaig agrair molt.
Més tard vam celebrar una missa força especial entre nosaltres tres, en una petita capella que tenen aquí. Abans, però, vam participar en una mena de catequesi en què ens explicaven la missa en portuguès. Em va ajudar bastant a comprendre millor alguns moments de la celebració i també la manera com aquí entenen determinades expressions litúrgiques.
Per exemple, allà on nosaltres responem «i amb el teu esperit», aquí diuen «Deus está no meio de nós» («Déu és enmig de nosaltres»). També em va cridar l’atenció el moment en què el sacerdot convida a aixecar el cor. Nosaltres responem «el tenim aixecat cap al Senyor», com si fos una acció que fem en aquell instant. Aquí, en canvi, diuen «O nosso coração está em Deus» («El nostre cor és en Déu»), com expressant que el cor ja li pertany. És un canvi subtil en el llenguatge, però em va semblar molt potent, fins i tot poètic.
La missa en si va ser força flexible des del punt de vista litúrgic. No era una celebració excessivament reglamentada, però sí molt constructiva per a nosaltres tres.
Amb la tarda lliure, vam sortir tots tres a fer una volta sols pel poble. Reconec que em generava una certa inquietud. Tot i que, després de l’experiència a la República Dominicana, he après que no es pot jutjar ningú per les aparences, el fet de trobar-me en un lloc desconegut em feia estar alerta. Hi havia persones que, segons la meva percepció, transmetien que tenien molta experiència de vida o, com diem nosaltres, «un doctorat al carrer». Això em despertava força respecte, no ho puc negar, i durant una estona tenia la sensació que qualsevol podia fixar-se en nosaltres.
Tanmateix, en cap moment no va passar res que es pogués interpretar com a agressiu. De fet, una dona va confondre en Martí amb un sacerdot perquè anava vestit de blanc i duia una creu al pit, i li va preguntar si realment ho era. També ens van explicar que el poble és tranquil, sempre que no surtis de nit. Això ens va deixar més tranquils i vam acabar asseguts en un bar a prop d’on ens allotjàvem, prenent alguna cosa mentre miràvem el partit d’Anglaterra contra Noruega.
Vam sopar de nou amb el bisbe. Va ser un sopar més tranquil, però igualment interessant. Per acabar el dia, vam jugar una partida de pòquer entre nosaltres tres. L’Eloi ens n’havia ensenyat a jugar a l’aeroport. Durant bona part de la partida vaig anar guanyant, però al final vaig acabar perdent, confirmant aquella idea tan coneguda que, a la llarga, acostuma a guanyar la banca i a perdre qui aposta.
Tot i això, m’ho vaig passar molt bé. M’agradaria tornar-hi a jugar algun dia, gaudint-ne amb el respecte que es mereix el joc, però també des de la seva vessant més col·loquial i lúdica.
Escric aquestes línies ja el 12 de juliol, a les sis del matí, amb una certa expectació per com anirà el dia. Intueixo que serà una jornada intensa, perquè avui se celebra Santa Anna, la patrona d’Óbidos.
Ahir, dia de Santa Anna, va ser una jornada plena i molt intensa. Vam començar d’hora: cap a les 7 ens va recollir el bisbe, vam anar fins a la catedral i hi vam celebrar la missa del matí. Després vam tornar a casa, vam esmorzar amb calma i vam tenir una estona de descans fins a l’hora de sortir, ja passat el dinar.
En aquell descans vam continuar llegint les reflexions del papa Francesc a Querida Amazònia, i va ser precisament aquí on em va sorgir el pensament principal del dia: la dificultat de trobar l’equilibri entre el desenvolupament, la preservació del medi natural i la situació política de cada lloc. Arribar a un punt on aquestes tres dimensions es manifestin de forma equilibrada em sembla enormement complex.
Reflexionant-hi després de diversos dies i havent parlat amb gent diversa, potser la conclusió a què arribo és que el desenvolupament l’ha de definir cada cultura des de dins, però que, si això no va acompanyat d’una preservació real de la natura i d’una situació política que ho sostingui, acaba perdent sentit. I encara diria més: em sembla que el veritable repte no és tant trobar una solució tècnica que funcioni bé, sinó que aquesta sigui alhora sostenible amb l’entorn i acceptada políticament i socialment. Si li falta qualsevol d’aquests tres pilars, tampoc serveix de gaire. Són pensaments que em van quedar rondant durant tota la resta del dia.
Quan va arribar l’hora de sortir, havíem quedat amb el bisbe, tot i que al final no hi era, i ens van portar al vaixell hospital, l’embarcació que s’encarrega d’atendre i curar la gent al llarg de l’Amazones. Hi vam pujar i, a poc a poc, hi va anar arribant més gent. Va ser un moment força màgic. Vam conèixer un grup de voluntaris que viuen a prop de Rio, amb qui vam compartir una estona molt agradable i amb qui fins i tot vam acabar fent un grup de WhatsApp.
També vam conèixer en Josh, un nen petit amb qui vaig simpatitzar molt. Jugava als escacs i vam passar una bona estona junts, ensenyant-li algun truc per millorar. En Martí, per la seva banda, va conèixer una germana —el nom se m’escapa ara mateix— que li va explicar la seva història de fe: com havia arribat a fer-se religiosa i com havia anat a parar fins aquí, tot i ser brasilera però no d’Óbidos. Vam anar fent temps d’aquesta manera, compartint moments interessants amb els voluntaris, amb en Josh i amb la resta de gent que hi havia al vaixell.
Quan aquest va sortir, vam començar a veure i a viure, al costat de la gent local, la celebració de Santa Anna. Va resultar molt curiós perquè el vaixell va aturar-se a esperar-ne un altre que portava la figura de Santa Anna, la mare de Maria i, per tant, l’àvia de Jesús.
Tot plegat recordava una mena de «rua» com les que coneixem a Catalunya, però sobre l’aigua, amb vaixells, i encara més espectacular. Hi havia una embarcació principal, la que transportava la imatge de Santa Anna, i totes les altres la seguien al darrere. La vam esperar a la desembocadura d’un dels canals de l’Amazones, mentre la música de la festa sonava sense parar. Hi havia un parell de cançons que, de tant sentir-les, se’ns han quedat gravades al cap i al cor.
Ja de nit, vam presenciar un espectacular castell de focs artificials llançat des dels vaixells més grans. Després, el recorregut tornava al mateix punt de sortida, fent una mena de volta, i la festa va continuar pel poble amb molta música. Allà vam veure com s’hi havia aplegat gent vinguda de fora d’Óbidos per celebrar aquesta diada.
Més tard ens vam aturar en un parc, on es va oficiar una missa oberta a tothom. S’hi va afegir també un grup d’alemanys i un bisbe d’Alemanya, amics de don Bernardo, que aprofitaven una estada a Óbidos per visitar-lo.
Un cop acabada la missa, vam sopar amb ells, vam prendre unes cerveses i vam continuar la celebració pel nostre compte. Vam anar a fer tir amb balins, on vam guanyar uns quants premis. Tot plegat va ser molt agradable i positiu.
Vam aprofitar també per estrènyer llaços amb la gent d’aquí: la Maria, responsable del grup i de la nostra mateixa edat; en Gabriel, que ja ens havia fet de guia dies enrere i que és un noi excel·lent; i dos joves més que vam conèixer aquella nit, en Kaike i una noia molt amiga de la Maria. Vam passar una estona molt bonica plegats i, finalment, vam tornar cap a casa una mica tard.
Avui és 30 de juny i acabo de tancar una etapa. Ha estat el meu últim dia de feina al Limcamar. Tot just hi he treballat un mes, amb una jornada de 31 hores setmanals, però n’he tingut prou per adonar-me d’una cosa important: el temps no mesura l’impacte que les persones tenen en la nostra vida. En aquest mes he construït bones amistats i he mantingut converses que han canviat la meva manera de veure les coses en alguns àmbits.
I, inevitablement, penso: si un mes dins d’una rutina normal ha transformat tant la meva perspectiva, què passarà durant els pròxims dos mesos al Brasil? Sé que el temps és limitat, però intueixo que m’esperen infinits —entengui’s l’expressió com una quantitat enorme i impossible de comptar de moments— capaços de capgirar la meva manera d’entendre el món.
Em trobo en aquell moment vital en què ets a punt de fer el salt definitiu: acabant els estudis, a les portes de la independència, de la primera feina de veritat, de la primera nòmina… És aquell instant en què et poses, tu sol, davant del món. I crec que aquesta experiència al Brasil és l’oportunitat perfecta per redefinir com vull afrontar tot el que està per venir.
Tanmateix, si soc completament sincer, també arribo a aquest dia cansat. Molt cansat. Vinc d’un quadrimestre a la universitat força intens. Els qui estudien a la UPC saben que la càrrega de treball i el temps que exigeix és enorme. Per si no n’hi hagués prou, he enllaçat l’època d’exàmens finals amb la feina que acabo d’acabar avui. Ara només tinc quatre dies de descans abans d’agafar l’avió, i aquests dies impliquen preparar les maletes i deixar-ho tot a punt.
De vegades m’assalta el dubte: d’on trauré l’energia i les ganes per oferir un somriure i una bona actitud en cada moment si el que el meu cos em demana a crits és pau? Però, en el fons, confio en el procés. Sé que la calma d’un nou entorn, el fet de permetre’m desconnectar del mòbil i de la tecnologia, i submergir-me al màxim en el present em donaran el respir mental que tant necessito.
Tinc clar que aquest viatge té un potencial enorme, però hi vaig amb una actitud molt concreta: tinc més ganes de ser transformat jo que no pas d’intentar canviar res. No sé exactament quines tasques duré a terme en el dia a dia del voluntariat, però no hi viatjo amb la intenció de «salvar el món», sinó d’ajudar i aportar allò que sigui necessari. Vull viure aquesta experiència amb els ulls ben oberts per veure què em vol transmetre el món i tornar sent un Alan diferent, mirant la vida des d’una perspectiva que encara desconec.
Aquest viatge també toca una fibra molt íntima dins meu. Sento que la meva fe està evolucionant. Estic passant per un període de dubtes teològics i de recerca de coneixement que m’han fet comprendre que encara he d’aprendre molt. Com que aquest és un voluntariat amb una identitat cristiana i creient, hi vaig disposat a deixar que Déu i l’Esperit Sant em comuniquin allò que necessito escoltar en aquest moment de la meva vida.
Vull que aquests mesos m’ajudin a connectar amb mi mateix, a replantejar-me quins són els meus pilars i a disposar d’un espai ampli per a la meditació. Però, sobretot, vull aprendre a alinear el meu futur professional amb els meus valors. Vull posar l’enginyeria al servei de les persones, i no a l’inrevés, com passa massa sovint.
Potser estic posant massa pressió o massa expectatives en aquest viatge, ho sé. Però hi vaig amb el cor obert. Al cap i a la fi, estic convençut que rebré allò que Déu vulgui donar-me i, amb aquesta certesa al davant, començo a fer la maleta.
Brasil, ja venim!
Soc en Martí Coll, un dels joves que tindré l’oportunitat de conviure juntament amb la comunitat eclesial d’Óbidos durant dos mesos. Aquests últims dies abans de partir, enmig de les nombroses preparacions, nervis, emocions, he tingut l’oportunitat de llegir l’exhortació apostòlica del papa Francesc titulada «Estimada Amazònia». En ella el papa Francesc diu: «Som cridats a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells» (Estimada Amazònia, 72). Aquesta frase considero que descriu a la perfecció el sentit profund del viatge: deixar-se il·luminar per la comunitat que ens acollí; veure la bellesa en la diversitat, al mateix temps que experimentar la universalitat de l’Església. En aquesta aventura que ara començo, molt ben acompanyat, lluny de voler-ho tindré tot controlat i formular expectatives, vull deixar que l’Esperit Sant em transformi mitjançant totes les vivències, realitat i testimonis que ens ofereixi.
Em dic Eloi Terricabras, tinc 23 anys, soc de Calella, Catalunya, i actualment estudio Enginyeria Química.
A pocs dies de marxar cap a Óbidos, Pará, al Brasil, sentouna barreja molt gran d’ emocions. Tinc moltes ganes de viure aquesta experiència, però també sento respecte, perquè sé que em trobaré amb una realitat molt diferent de la meva i que sortiré de la meva zona de confort. Hi vaig amb el cor obert, amb ganes d’escoltar, d’ aprendre i de posar-me al servei dels altres de la millor manera qpossible.
M’agradaria ajudar en tot allò que faci falta: en tasques materials, en construcció, en agricultura, fent activitats amb infants, jugant amb ells o simplement compartint el dia a dia amb la comunitat.
No hi vaig pensant només en el que jo puc donar, sinó també en tot el que puc rebre i aprendre de les persones que hi viuen.
Espero poder aportar alegria, energia i disponibilitat, encara que sigui amb petits gestos.
Vull afrontar aquests dos mesos amb humilitat, respecte i confiança, intentant adaptar-me a cada situació i donant el millor de mi. Sé que serà una experiència intensa, però també crec que pot ser molt transformadora. Marxo amb il·lusió, amb una mica de nervis i amb moltes ganes de deixar-me sorprendre per tot el que viuré.
